REIVINDICANT LA CONSERVACIÓ DE LA PRESÓ MODEL

              20_lamodelo_victorserri1_copy

La construcció de la presó Model de Barcelona, entre 1885 y 1904, respon a un replantejament de la funció de l’Estat en la repressió, i a les teories higienistes, educadores i d’intent de redempció del pres del segle XIX. El nou equipament venia a substituir la vella presó del Raval, situada en l’actual plaça de M. Folch i Torres, que ocupa l’espai del pati, i que estava entre els carrers de Reina Amàlia, Lleialtat i Ronda Sant Pau.

Aquesta presó ocupava aquest espai després de la Desamortització, que alliberà sòl urbà en fer fora a les congregacions religioses. Les condicions d’aquest equipament eren deplorables i font de tot tipus de misèria, tant física com moral, pels condemnats. Les autoritats de la ciutat eren ben conscients de les mancances i perills que comportava i amb la Revolució del 68 començaren els primers intents de trasllat d’aquest establiment penitenciari. El 1870, l’arquitecte Miguel Garriga i Roca proposà que fos traslladada a la Creu Coberta, seguint la tendència, que encara avui en dia hi ha, de posar aquests equipaments lluny de la ciutat.

Aquesta proposta no va reeixir i l’any 1886 trobem el que seria el pla que s’acabaria imposant. Es va formar la Junta de Construcció, presidida pel Governador Civil. Pere Armengol i Cornet n’era el secretari. Armengol era relator de l’audiència i fou l’impulsor i l’ànima del trasllat de la presó del carrer de Reina Amàlia a l’actual emplaçament del carrer d’Entença. Pere Armengol no arribaria a veure el final del trasllat. Quan es va inaugurar, en el seu lloc estava Ramon Albó, també advocat i, com Pere Armengol, molt preocupat per la salut i la recuperació dels presos per a la societat.

El nou emplaçament també estava lluny de la ciutat en aquell moment. A principis de segle s’anà urbanitzant l’entorn, però fins a mitjans del segle XX encara es podia considerar fora del centre de la ciutat.

El sòl fou comprat al seus propietaris i els diners necessaris per a la construcció de l’edifici s’obtingueren de la venda de l’antiga presó. El 1886 es va donar el permís per aquesta venda. Aquell mateix any es va presentar el projecte de construcció del nou edifici, els autors del qual foren els arquitectes de la Junta de Construcció, Josep Domènec i Estapà, qui també va ser responsable del projecte per la construcció de l’Hospital Clínic, i Salvador Viñals. El projecte de llei, que sancionava la construcció del nou establiment penitenciari, no arribaria fins el 1895, amb Maura com a Ministre de Gràcia i Justícia.

ANTECEDENTS

          Per fer el seu projecte, els arquitectes estudiaren establiments penitenciaris que ja s’havien construït a Espanya els anys anteriors, com els de Vitòria, Bilbao, València i, sobre tot, el cas de Madrid. També van tenir en compte la presó de La Roquette a París, o les de Brussel·les, Gant i Lió. Així mateix, es prengueren en consideració els models carceraris de cel·les, que s’havien exposat a Roma l’any 1885. Així elaboraren el seu projecte, que porta data de 1886.

Es prenia en consideració les teories de l’higienisme, molt presents aquells anys, i recollien les inquietuds existents de redimir el delinqüent, reconvertint-lo en un ésser integrat i útil a la societat. Per això, s’adaptaren en part les teories de Jeremy Bentham. Jeremy Bentham fou un pensador britànic de finals dels segle XVIII i principis del XIX, el qual dedicà bona part de la seva vida a l’estudi de les presons i d’altres institucions on calia vigilar i tenir cura de quantitats significatives de persones, com hospitals i col·legis. Buscava una solució econòmica en la que no fos necessari un número important de vigilants, perquè aquesta funció s’acomplís amb la màxima eficiència. Aquesta era la finalitat del panòptic, una torre des de la qual una sola persona podia veure, sempre i en tot moment, a tots aquells que havien d’estar sota el seu control. L’altra innovació era la cel·la, l’aïllament de l’individu, que restava separat de la resta dels seus companys i que no podia veure al seu vigilant en cap moment. Segons Bentham, l’aïllament evitava la propagació de la misèria material, malalties, però també que el pres fos corromput moralment per altres individus. D’altra banda, s’esperava que la seva soledat servís com espai per a la reflexió sobre la seva conducta i li suggerís la voluntat de canvi, de manera que, al final de la seva pena, estigués preparat per a reinserir-se a la societat.

Les directrius de Bentham per a la construcció dels establiments penitenciaris eren molt acurades i detallades, i foren adoptades, amb més o menys fidelitat, per algunes de les presons que hem citat abans, i fou el model, finalment adaptat, que preferiren Domènec Estapà i Viñals. Subratllem el fet d’adaptat, perquè no se seguiren, al peu de la lletra, les normes previstes per Bentham en els seus escrits, sobre tot perquè, en el projecte de l‘anglès, les cel·les s’agrupaven en cercle al voltant del panòptic i l’intern no tenia cap racó on preservar la seva intimitat.

FUNCIONS

          Havia de ser una presó tant per dones com per homes. Es destinava una part a presoners polítics i distingits, i també hi havia un espai per a preventius. El total de cel·les previstes era de 1.000 (800 per a presos preventius, 40 a infermeria, 138 destinades a penitenciaria i 12 per a polítics). A l’edifici final aquestes quantitats disminuïen i en quedaven 820: 600 per a presoners preventius, 20 per a polítics i 200 per al correccional [FONTOVA, Rosario: La model de Barcelona. Històries de la presó] A més comptava amb dependències per allotjar al Director i la resta de funcionaris. Hi havia un paper molt important reservat a la religió, que havia de servir com a via de redempció.

EL PROJECTE

Els plànols i projecte que guiaren la construcció de la presó Model són de 1886, segons figura a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Els autors, com ja hem dit, foren Josep Domènec i Estapà i Salvador Viñals, i el plànol està signat per José Deu i Vicente Feliu, mestres d’obres.

L’espai ocupat és el sòl que s’estén entre els carrers d’Entença, Rosselló, Provença i Nicaragua, que són gairebé 20.000 m2. Tancat per les 4 bandes, l’interior es divideix en 3 cossos:

  • El primer dóna al carrer d’Entença. Té unes dimensions de 113m.x 36,5 m). I una alçada de tres pisos. Al primer hi havia l’administració i dependències per a rebre els presoners. Les altres dues plantes corresponien a habitacions per als empleats.
  • La presó preventiva és el cos més important. Les seves dimensions són de 113m.x167m. Forma un polígon de 12 costats i consta d’un panòptic central del que surten 6 braços de 4 plantes cadascun. En cada una d’aquestes plantes hi havia les cel·les individuals. Al panòptic central hi havia les dependències on s’estaven els funcionaris que vigilaven els presos i espai per deixar les pertinences dels interns. Aquest espai central servia també de capella i al seu voltant estaven instal·lats uns habitacles individuals, perquè el condemnat pogués seguir els oficis religiosos, però no pogués contactar amb el company. A l’extrem de cada braç hi havia un rosetó que donava llum a les galeries.
  • El tercer cos d’edifici era la penitenciaria, al costat del carrer de Nicaragua. Tenia dos plantes i les seves dimensions eren de 113m.x42’50m. de fondària. La part esquerra l’ocuparen els homes i la dreta, durant una temporada, les dones. A la planta baixa i havia tallers i a la primera planta, a més de les cel·les, hi havia el “garrote vil”. El taller pren una importància creixent en aquests anys. Segons Bentham, els diners que el pres guanyi poden servir per a millorar la seva manutenció mentre és a la presó i, fins i tot, proveir-lo amb un capital per quan surti. A l’hora li dóna una formació amb la que poder guanyar-se la vida sense necessitat de reincidir. Tot i així, el taller no havia de servir com espai de socialització i, mentre estava treballant, el penat havia de continuar en silenci.

A la cantonada de Rosselló/Entença estava l’edifici de la infermeria. Les cel·les previstes per aquesta funció era el 5% del total existent. A la banda del carrer de Provença es preveia una altra sèrie de dependències pel funcionament de la presó.

L’edifici de l’Administració comunicava amb la Presó preventiva a través d’un cos en el que hi havia els locutoris i les cel·les de distingits (presoners per qüestions polítiques).

Als soterranis anaven instal·lacions necessàries pel funcionament de la presó, com les cuines. També i havia dipòsit de cadàvers i sala d’autòpsies.

Les dimensions de les cel·les de la presó preventiva es calcularen després de considerar 18 presons i els models que es presentaren al Congrés exposició carcerària de Roma de 1885, del que ja hem parlat. La variable que es considera són els metres cúbics d’aire per pres. Com les dimensions de l’habitacle són molt petites, s’apuja l’alçada del sostre.

A cada cel·la hi ha una finestra rectangular per la que entra la llum i l’aire, però que està a una alçada del terra suficient com per què el pres no pugui enfilar-se, ni tenir contacte amb l’exterior. El mobiliari està fet de materials ignífugs. El llit es pot recollir durant el dia enganxant-lo a la paret. A l’altre costat hi ha una taula i un tamboret, que tampoc es poden apropar a la finestra. La il·luminació nocturna ja es feia amb llum elèctrica. D’altra banda la porta que dona a la galeria té una rasa des d’on el pres pot ser observat i que al mateix temps contribueix a la ventilació.

Qüestió important eren els sanitaris. La Model de Barcelona fou la primera presó d’Espanya que comptà amb un sanitari fix i amb un dipòsit d’aigua per netejar-lo.

Els materials que s’utilitzen a tot el conjunt són: totxo pels murs i rajola i ferro pel sostre, materials escollits per ser senzills, però resistents. Per fixar-los s’utilitza morter de cal o ciment. A les portes es posà fusta de Flandes, mentre que es deixava la pedra per utilitzar-la allà on calgués més resistència, com sòcols, pujants i llindars.

Entre els braços de la presó preventiva es van fer uns alvèols que serviren de pati als presoners i que mai foren ben acceptats per aquests. Finalment foren derruïts i amb la seva runa s’ompliren els soterranis, i sembla que ningú s’ha ocupat de treure-la fins al moment.

L’equipament fou inaugurat l’any 1904 sense estar acabat. Al carrer Reina Amàlia es quedà el correccional i la majoria de dones, que estava previst que també s’incorporessin, mai arribarien a anar-hi. El primer director fou Ceferino Ródenas i, ben aviat, el Dr. Joan Soler Roig es feu responsable del gabinet antropomètric.

L’OPINIÓ CIUTADANA

Encara que hi ha autors que diuen que la ciutat no mostrà interès per la inauguració de les noves instal·lacions, i que aquesta passà sense pena ni glòria, el fet es que trobem un elogi destacat de la Revista penitenciaria sobre la mateixa. A l’article que se li dedica compara la presó Model de Barcelona amb la de Madrid i considera aquella més ben resolta que la segona, en especial al situar els annexos a la part anterior de l’edifici, la existència de passeigs cel·lulars i l’escassa utilització dels soterranis.

Altres revistes foren més crítiques, com l’Esquella de la Torratxa o El bé negre, revistes totes dues crítiques amb el règim d’aïllament a que eren sotmesos els presos, que es veien privats d’un dels valors més importats per l’esser humà com és el contacte amb els seus semblants. D’altra banda, l’edifici es va inaugurar a mig dotar i amb el correccional encara en obres. La manca de mobiliari, d’estris i un pressupost curt foren endèmics en la nova dotació amb que comptava la ciutat.

ELS RESULTATS

El nou equipament aviat es mostrà insuficient. Tot just començava el segle XX, i la ciutat i la societat en general anaven a patir uns canvis i unes transformacions molt importants, que deixaren la Model petita i incapaç d’omplir les esperances que s’havien posat en la seva construcció. La principal imprevisió fou la quantitat tan gran de presos preventius que hagué d’hostatjar. La seva capacitat aviat fou sobrepassada i l’aïllament de cada pres en una sola cel·la gairebé no s’arribà a complir. Aviat, a cada una hi hagué 2, 3 i, en algunes temporades, 6 i 8 interns. La manca de pressupost tampoc donava per a equipar l’aixovar necessari per cada cel·la. Els materials utilitzats també es demostrà que no aïllaven prou bé del fred ni de la calor.

Tot i haver-se demostrat que l’espai construït era insuficient per a les necessitats creixents, la Model no tingué modificacions que suposessin una ampliació externa de l’espai amb la construcció de nous mòduls, tal com es veu en una fotografia publicada pel diari La Vanguardia el 1970 el 22 de febrer d’aquest any..

ELS PENATS

La població que havia d’ocupar la Model, i per la que estava pensada, era bàsicament delinqüència comuna. Tanmateix, el nou segle canvia les dinàmiques socials i foren els dissidents polítics els que més augmentaren, sobre tot a partir de la Setmana Tràgica. A la Presó Model tingué lloc el judici contra Ferrer i Guàrdia en el que fou condemnat a mort. Després d’ell molts homes (perquè la presó estava ocupada bàsicament per homes), que lluitaven per la justícia i la llibertat, ocuparen les seves dependències. Anomenar-los seria una llista molt llarga, però volem citar-ne alguns: sindicalistes com Ángel Pestaña o Pere Foix; personalitats tan rellevants durant la República com Lluhí i Vallescà; i el mateix Lluís Companys durant l’època de la Dictadura de Primo de Rivera.

Acabada la guerra civil, els detinguts s’amuntegaren. Molts van ser ajusticiats a la mateixa presó i d’altres al Camp de la Bota. Els anys 40 van ser els anys mes negres de la presó, pel volum i característiques dels interns que estaven allà, essencialment per raons polítiques i sovint força arbitràries. És en aquests anys quan Helios Gómez, grafista molt important de la primera part del segle XX i condemnat per raons polítiques, pintà la Capella que es troba a la quarta galeria i que representa la Mare Déu amb l’infant envoltada d’àngels, tots ells amb marcats trets gitanos i, per això mateix, coneguda com la Capella Gitana.

Les mobilitzacions dels treballadors de finals dels anys 40 en demanda de millors condicions laborals, les vagues dels tramvies de 1951 i 1957 i les d’estudiants de 1956, portaren a les dependències de la presó noms nous, alguns d’ells molt joves. A tots aquests s’afegirien molts lluitadors contra la Dictadura franquista, en els anys que encara quedaven fins a la mort de Franco i també mesos després. La majoria dels polítics que anys més tard encapçalaren la Transició havien passat algun temps a les dependències del carrer d’Entença. La Model ja havia esdevingut un símbol d’opressió a l’imaginari ciutadà. A la seva porta es demanava l’amnistia dels presos polítics, al anys 70, la llibertat de periodistes com Xavier Vinader o José Mª Huertas Clavería, l’empresonament del qual motivà la primera vaga del periodisme d’ençà 1939. En aquests anys una figura asseguda a la porta o, quan se li va prohibir, a la vorera del davant, esdevingué tot un símbol del desig de llibertat d’una ciutat i un poble enfront de la repressió d’un règim: Lluís Mª Xirinacs, qui va protagonitzar diverses vagues de fam.

No volem anomenar ningú més per no ser injustos amb la memòria. Diríem que tota la classe política i sindical d’aquests país, que ja ha complert els 60 anys, va passar per aquest espai. Potser aquesta sigui la raó més important per a conservar-la: que esdevingui el monument i referent de la lluita contra totes les arbitrarietats des del moment de la seva construcció.

 

 

 

 

BIBLIOGRAFIA

BENTHAM, Jeremy: El panòptic, Barcelona, 1985

FONTOVA, Rosario: La Model de Barcelona. Històries de la presó. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, juny 2010

PAGÈS, Pelai: La presó Model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939); Barcelona, 1996

SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (coordinador):Història de la presó Model de Barcelona; Lleida, 2000

 

 

 

 

ARXIUS

Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona

Arxiu Municipal Contemporani

 

 

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per oferir-li una millor experiència d'usuari. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i la nostra política de cookies