ADOBERIES VELLES DE VIC

Les Adoveries velles de Vic són un Bé Cultural d’Interés Nacional des del 17 de febrer del 2009

Va ser una sorpresa per mi trobar aquesta placa al terra de Vic, tal i com ja vaig comentar amb el PITARRA de Barcelona. Aquestes plaques recorden un passat no massa llunyà, un passat que potser no s’hauria de quedar tant sols en una placa.

 

Darrera el nostre ofici d’Arquitectes i per tractar d’organitzar el Col·legi d’Arquitectes i poder-lo obrir al poble, al ciutadà, a la gent del carrer, vaig sortir a buscar les velles adoberies de Vic, unes adoberies que a la primavera del 2010 vàrem visitar un grup d’estudiants per dissenyar i restaurar com a projecte d’Universitat de Postgrau “Màster de restauració de monuments” (MRM).

 

Allà seguia, a la primavera d’aquest 2018, a l’esquerra, al fons, el conjunt encara abandonat i més deteriorat si cap que fa 8 anys, quan el vàrem deixar uns Arquitectes i Geòlegs que durant més d’un any vam treballar per analitzar, aixecar plànols i fer una proposta urbana, d’ús i de restauració, per tal de salvar aquest meravellós conjunt, senzill, espartà d’una població nostra, que des de l’edat mitjana treballava les pells.

 

Vaig córrer des del Col·legi d’Arquitectes de Vic, carrer avall, fins al c/ dels Dolors, per trobar-me amb tot allò que fa gairebé una dècada, havíem deixat a l’espera d’unes decisions, tant polítiques com privades que poguessin donar una nova vida a una dotzena de cases, situades just davant d’un fil d’aigua, el riu Mèder.

 

Avui la gent era una altra, no érem els mateixos que aquell 2010, avui tots érem Arquitectes madurs, amb el somni de canviar el col·legi, de fer-lo més plural i no perdre l’”ofici”.

 

La brisa d’aquesta primavera, gris i freda, em feia veure un bell tapis de pedres, seccionat per continues finestres quadrades que des del terra s’aixecaven fins la seves cobertes.

 

Va ser un bell record, fantàstic, nostàlgic, on el subconscient em va portar a l’època viscuda amb els companys de màster i les seves propostes, tots ells professionals que vam fer nostres els edificis, érem d’arreu, de Brasil, Cuba, Tunísia, Bolívia, Valencia, Barcelona, Madrid, Buenos Aires i Caracas. Els projectes eren fets per estudiants que idealitzàvem el conjunt amb criteris com ara fer un passeig per vianants a la vora del fil d’aigua, convertir els horts en jardins per la població, il·luminar les façanes i donar una nova vida i un nou ús a les parcel·les d’aquesta cara de Vic poc coneguda pels de fora.

 

Avui des d’aquestes línees, parlo per la salvaguarda del patrimoni, perquè no passi més temps fins que això pugui perdre’s per sempre, perquè com més temps passi, més costós serà restaurar, salvar el passat, un passat que és nostre i malauradament es perd en el temps.

 

 

 

Ricardo R. Vergara i Franceschi

Arquitecte i President de SOS Monuments

 

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per oferir-li una millor experiència d'usuari. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies