Seguint el rastre dels arqueofurtius

 

 

19 de setembre i fem la primera activitat d’aquest curs, un Aula en el Pati Llimona. Va venir a parlar En Joan Carles Alay, doctor en Arqueologia, responsable de la “Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d’Arqueòlegs”, Director d’Investigació de la “Societat Espanyola d’investigació de perfils Criminològics”, entitat de la que també és vicepresident, i soci de SOS Monuments.

 

El Doctor Alay ens havia promès parlar de casos reals, nacionals i internacionals. Va complir la seva paraula amb escreix. Va començar la seva intervenció amb un ampli repàs de conceptes com “espoli”, la legislació actual tant espanyola com catalana i la història de l’evolució en la consciència social i política de la necessitat de protegir els diferents legats que fins a nosaltres arriben i que convé transmetre a les generacions que ens segueixen.

 

La primera llei espanyola que té com objecte protegir el patrimoni arqueològic, es de 1911. En la legislació actual, a partir de 1985, destaca el fet de què la protecció, o millor dit la destrucció delictiva del patrimoni pot ser per acció o omissió. Tothom està obligat a denunciar qualsevol atac a un bé cultural i l’administració ve obligada a protegir-ho tant dels actes que el malmeten o el poden malmetre, com d’imponderables tals com l’acció del temps, aquests edificis, especialment edificis que no rebran cap mena d’atenció i al cap dels anys els trobem en estat de ruïna i irrecuperables, són víctimes d’una omissió en la protecció deguda.

 

La segona part de la seva intervenció la va centrar en l’espoli dels jaciments arqueològics. Ens va donar una completíssima informació de tipus d’espoliadors, del perfil d’aquests delinqüents, modus operandi, eines que fan servir, costums, objectius i elements de la investigació que són comuns als crims, assassinats i homicidis. La combinació de totes aquestes variables permeten fer el perfil dels diferents tipus d’espoliadors existents. Una característica és la manca de dones que cometen aquests delicte, només de dos es té notícia. No va quedar temps per preguntar si hi ha cap teoria que expliqui aquest comportament.

 

L’última part de la intervenció el Doctor Alay la va dedicar a parlar de casos concrets. Dels que va exposar el més rellevant és el circuit que s’havia establert entre espoliadors italians els quals feien arribar el producte dels seus robatoris, a un personatge americà, Robert (Bob) Hecht. Algunes d’aquestes peces han acabat a museus d’Estats Units d’on després d’un llarg tràmit, han pogut ser recuperades.

Més dificultats hi ha quan aquestes peces sostretes acaben en mans de particulars perquè de vegades les han obtingut en subhastes de cases suposadament tan respectables com Christie’s o Sotheby’s. Aquestes cases faciliten al comprador una documentació que acredita la legalitat de la seva adquisició i, per tant és més difícil reclamar-les i que tornin al lloc on pertanyen.

 

D’entre els exemples que va donar de casa nostra, pot ser el que més sobta per la manca de respecte cap al patrimoni i el valor artístic en sí, sigui el d’un senyor que anava al jaciment amb un tractor, removia les terres amb ell, les carregava en un camió i se l’emportava a casa seva on era més fàcil i còmode destriar el botí. També ens va parlar d’aquells col·leccionistes que no van al jaciment però que no tenen escrúpols de comprar peces de les que no hi ha cap dubte el seu origen il·legal. Sovint aquestes persones diuen que són coses heretades, que les han trobat dintre de casa seva i que no tenen papers perquè fa molts anys que deuen estar allà.

 

La persecució i recuperació del patrimoni espoliat és moltes vegades complicat. Com hem dit abans els delinqüents sorpresos amb el botí acostumen a mentir sobre el seu origen, si no és que se’ls agafa en el mateix moment en que estan traient les peces del jaciment. Toca aleshores a la policia demostrar que allò és una adquisició fraudulenta. Hi ha el cas de qui ha comprat una peça il·legal de forma legal, el cas de les subhastes, i no sembla que tingui l’obligació de retornar-ho al país o lloc al que pertany. La persecució es pot fer per via administrativa o penal, de fet aquestes accions cauen dintre del codi penal, però moltes vegades els delictes no són castigats perquè es prefereix pactar amb la persona que els ha comès i a canvi ell, recordem que és un delicte majoritàriament masculí, entrega el seu tresor de manera teòricament voluntària.

 

I encara ens queda un altra activitat dolosa, la “creació” de peces antigues.

 

Cal pensar el perjudici que aquest tipus de comportaments ocasionen. Efectivament hi ha un perjudici material, econòmic. No és l’únic. Qualsevol objecte trobat ens dona informació començant pel lloc on estava, podem datar quan va estar fet, l’ús en relació a la resta d’objectes que l’acompanyen, per tant ha quedat descontextualitzat. Les restes del passat no són propietat de ningú en particular, ens pertanyen a tots i serveixen per donar valor a la identitat d’un poble i en definitiva de la humanitat en el seu conjunt.

 

 

Qualsevol persona que estigui interessada en tenir més informació respecte a aquest tema, ens pot escriure al nostre correu: sosmonuments@gmail.com i amb molt de gust li facilitarem

 

 

 

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per oferir-li una millor experiència d'usuari. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies