Referents teòrics

Per Salvador Tarragó i Cid.
Vicepresident  SOS Monuments

Arquitecte i ex Director del Màster de Restauració de Monuments de Arquitectura de la UPC 

Existeix una gran desorientació dintre del camp específic de la restauració arquitectònica. Confusió en part provocada o consentida explícitament, atès que qualsevol arquitecte sense més preparació que la escassa, per no dir nul·la que fins ara donaven les escoles, podia signar una obra de restauració arquitectònica i les administracions contribuïen amb els seus encàrrecs sense qualificació especialitzada a mantenir el desori.

 Amb un mínim nivell de debat teòric existeixen tres teories o escoles de restauració. La que anomenem restauració l’International Style, la restauració reconstructora i la restauració crític – conservacionista i els “mix”  que es vulguin.

La primera té com a criteri bàsic d’intervenció  el del contrast de volums, espais i materials moderns front del edifici històric.

Per la restauració reconstructora,  el seu criteri decisiu i quasi únic es refer l’edifici com era quan es va acabar acabar la primera vegada, principalment la façana i sovint  la resta del edifici es modernitza sense problemes. A manca de cap preocupació teòrica seriosa, es posa tot l’èmfasi en la  utilització de les noves tecnologies. No es respecta la unitat del edifici històric, ni els usos compatibles amb l’estructura del edifici, ni les unitats cel·lulars de les estances. Es tiren les parets mestres substituint-les pels pilars a la recerca d’uns espais diàfans i transparents abstractes, contrafets i despersonalitzats, acabant-se en un façadisme purament escenogràfic.

La restauració crític – conservacionista es la que posa l’accent en els quatre apartats del punt 8 de la Carta de Figueres: Mínima intervenció, màxima documentació, compatibilitat de materials, de tècniques i d’estils i conservació al màxim i reversibilitat de les intervencions. Juntament amb la participació directa dels afectats i usuaris directes del patrimoni

D’aquetes tres escoles solament la  crític – conservacionista es la més qualificada tan teòricament, com competent professionalment per resoldre el conjunt de reptes i  variables complexes que presenta tota restauració, així com avançada democràticament tan per promoure el treball interdisciplinari respectuós de tots els especialistes que intervenen. com la participació dels usuaris directes i afectats.

L’escola romana del Cesare Brandi (“Teoria de la restauració”, 4a ed. Madrid: Alianza,  1995, col. Alianza Forma)en els anys 60 i actualment  Giovanni Carbonara (“Avvicinamento al restauro. Teoria, storia, monumenti”, Napoli, Ligoure, 1997),  juntament amb la nova concepció democratitzadora dels bens culturals impulsada per Unesco del que Carlos Chanfón (“Fundamentos teóricos de la restauración“, Mèxic: Universidad Nacional Autónoma de Mèxico, 1998, Posgrado) ha elaborat la formulació mes completa, constitueixen els tres tres pilars bàsics que nosaltres hem triat per complir les lleis del patrimoni, en esperit i en veritat, la que exigeix la major competència professional amb temes de conservació i restauració i la més elaborada i rigorosa teòricament.

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per oferir-li una millor experiència d'usuari. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i la nostra política de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies