V E R   A R T í C U L O   C O M P L E T O BREU HISTÒRIA DE LA DESTRUCCIÓ DEL MUSEU EPISCOPAL DE VIC
flecha_d.jpg (416 bytes)

Text de la intervenció tinguda a la taula rodona del 15 de decembre de 1999, celebrada al Casino de Vic, en el debat sobre el projecte de construcció de la seu del Consorci de l’Espai Natural Guillerie-Savassona al costat de l’església de Santa Maria de Vilanova de Sau.


Bona nit a tothom. En primer lloc agraeixo l’atenció que ha tingut Miquel Macià de voler-me incloure en aquesta taula rodona, perquè m’imagino que el que l’ha mogut a fer-ho, és el fet que, en ser portaveu de la plataforma ciutadana que es va formar a Vic per tal d’evitar l’enderroc de l’edifici de la Panissa, seu del Museu Episcopal de Vic, sóc la que he donat més la cara davant els mitjans de comunicació durant tot el procés i conec de prop tots els passos que s’han fet. Moltes gràcies, doncs, per aquesta deferència.

Sense ànim de cansar-vos, m’agradaria repassar, encara que sigui breument, les experiències per les quals hem hagut de passar, amb qui hem hagut d’afrontar-nos i les conclusions i resultats que n’hem tret fins al moment present. Haig de dir que després de llegir la documentació que m’heu fet arribar, hi he trobat un cert paral.lelisme en els dos casos, sobretot en el plantejament inicial.

La nostra ha estat una lluita, diria, "quixotesca", contra les tres institucions que han tingut voluntat política d’ensorrar un edifici i imposar l’edificació d’un de modern en un lloc considerat el rovell de l’ou del Centre Històric de Vic, declarat conjunt històric monumental i en l’edifici en qüestió catalogat pel primer ajuntament democràtic.

Aquestes tres institucions han estat, com tothom sap: la Generalitat de Catalunya, el Bisbat de Vic i l’Ajuntament de Vic.

Hem pogut comprovar que quan hi ha interessos polítics de tirar un projecte endavant, el ciutadà queda en la més pura indefensió. Li queda només esperar que "la justícia" sigui suficientment objectiva a l’hora de dictar sentència que en un cas com aquest, ja arribarà massa tard, quan els danys són irreparables.

 

La Generalitat: Qui paga mana, aquest principi aquí s’ha complert del tot. Els diners del projecte han sortit directament de la Presidència i això vol dir que tota la tramitació burocràtica ha tingut llum verda. Hem pogut comprovar que mentre el paperam es mou dintre del circut institucional no hi ha cap problema: les al.legacions són desestimades, els planejaments modificats i fets a mida, les denúncies arxivades, els recursos perduts. Amb això està tot dit (14 apel.lacions i més de 100 arguments).

Aquesta era una oportunitat que la Generalitat no podia deixar escapar. Era l’ocasió per poder fer allò que els agrada tant: CONTROLAR. En tot el procés no hem topat amb ningú que demostrés un dit de seny, ni tan sols quan reclamàvem al mateix president que es tingués respecte amb el nostre patrimoni arquitectònic, que com ell a vegades ha dit ens identifica tant con la llengua.

També ens ha estat negat el diàleg. El recent defenestrat Director General del Patrimoni, José M. Huguet, amb la prepotència que el caracteritzava va fer impossible el diàleg entre la Direcció del Museu, els ciutadans que defensàvem l’edifici i els arquitectes que nomenats a dit, feren el projecte sense haver visitat amb deteniment el Museu. Per aquest projecte cobraren abans de començar ja 65.000.000 ptes.

 

L’Ajuntament de Vic. Els ajuntaments, o més ben dit, els equips de govern, tant si tenen majoria absoluta com si no la tenen, estan condicionats per la partitocràcia i per la maleïda disciplina de vot, la qual talla de socarrel la llibertat individual. Això, propicia el que els resultats de les votacions, no són la suma de les voluntats individuals, sinó la suma de la voluntat del partit. Vet aquí una de les errades de la democràcia. Hi entra aquí el joc de compensacions. Hi juguen molt fort les contrapartides, ja que quines entitats no depenen poc o molt de les partides pressupostàries de l’Ajuntament?

 

A tot això, hi hem de sumar, en el cas de Vic, que tenim un alcalde amb el mal de pedra, i això porta a cometre errors tan grossos com aquests que el ciutadans castiguen a les urnes. Vegem sinó com en les últimes eleccions, tant les municipals com les autonòmiques, el partit del govern ha perdut molts vots.

El Bisbat no ha sabut valorar com a propietari, l’edifici de la Panissa, el qual, a més del valor històric i artístic que tenia, tenia també un valor material considerable. Si el propietari hagués estat un particular, li haurien fet conservar: les obertures, els volums, el cromatisme, la textura i tot un llarg etcètera... que figurava a la fitxa de catalogació. Edificis menys notables han hagut de conservar façanes, alçàries, com és el cas de Can Colom, Can Sitges, Casa Fatjó, etc...El Bisbat no tan sols no ha posat cap inconvenient per ensorrar l’edifici, sinó que ha permès que es destinessin més de 30.000.000 ptes. per ensorrar-lo (era un edifici molt valent).

Aquests diners s’haurien de sumar als del valor real de l’edifici. Amb aquestes quantitats desorbitades n’hi podia haver hagut prou per rehabilitar l’edifici i utilitzar la partida que li destinava la Generalitat a arranjar la catedral i la façana de la Pietat.

Els temps actuals no són per malgastar.

Efectivament, el Bisbat no ha tingut cap interès a conservar i restaurar l’edifici. Tampoc la Junta del Museu, exceptuant el Conservador, tots varen votar tirar-lo a terra. A hores d’ara es comencen a entendre el perquè dels vots a favor de l’enderroc.

Mireu, a Sabadell i Terrassa estan convertint les antigues fàbriques modernistes en museus o centres culturals, aquí els ensorrem.

 

Carme Rosés i Pou


V O L V E R