AULES SOS Monuments 2011

Aules realitzades durant el present any:

– XXVena Aula SOS Monuments: “Les bibliotèques a debat. testimoni d’unes professionals”
– XXIVena Aula SOS Monuments: “Safareigs, un patrimoni que cal conservar?”
– XXIIIena Aula SOS Monuments: “Privatització del paisatge i remodelació d’habitatges a la Barceloneta”
_______________________________________________________________________

Aula “Les bibliotèques a debat. testimoni d’unes professionals”

Cap a on van les biblioteques?

Per l’equip de redacció

Montserrat Llovera a l’esquerra, Montserrat  Julià i Mercè Escardó

El passat dimecres  25 de maig es va realitzar la XXVena Aula de SOS Monuments a l’Ateneu Barcelonès.

Com estava previst, va intervenir primerament Mercè Escardó, directora de la Biblioteca Can Butjosa de Parets del Vallès, que va parlar de la seva experiència de cara als infants. Seguidament, Montserrat Llovera, directora de la Biblioteca Districte 2 de Terrassa, va explicar que dirigeix una biblioteca de nova generació en un barri d’immigrants en la qual ha aconseguit fomentar la lectura. Finalment, Montserrat  Julià, directora de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida va  ressaltar que les biblioteques actualment s’estan deshumanitzant: hi ha poc contacte amb els lectors, moltes activitats en detriment de la lectura, manca de silenci.  « Les bibliotecàries han d’entomar el paper de conservar les biblioteques” -va dir.

Les intervencions de les tres directores de biblioteques van quedar diluïdes en una descripció del que fan;  molt lleugerament es va fer, al finalitzar, una reflexió sobre la incorporació de nous criteris del que ha de ser i fer-se en una biblioteca.

L’Aula ens va servir com inici de reflexió sobre el futur rol de les biblioteques. Encara que no sabem cap a on han d’anar, citem algunes dinàmiques sobre les que cal reflexionar:

• Objectius d’inversió: Forta inversió en noves biblioteques i poca en noves adquisicions i manteniment dels fons.
• Inadequada arquitectura per a les noves biblioteques: caixes de vidre on es cremen els llibres amb la llum solar. Espais que no permeten les activitats bàsiques i sense acondicionament tèrmic, cosa que implica moltes despeses del seu pressupost global.
• Patrimoni documental: Manca d’esforç i consciència de protegir el patrimoni documental. Molts del llibres “vells” són descatalogats i ja no es poden trobar.
• Centre cívic o biblioteca? Les noves activitats a les biblioteques moltes vegades s’allunyen del seu sentit: cursos de cuina, jocs per a nens, cicles de cinema…
• Els fons locals a les biblioteques de barri encara avui en dia continuen essent mínims.
• Canvi de demanda: la majoria dels préstecs són de DVDs i música. Per altra banda, gran part de les taules de lectura són ocupades per persones amb ordinador portàtil que hi van a treballar.
• Quina és la llengua d’una biblioteca catalana? Com ha de respondre una biblioteca a les noves demandes multiculturals?.

………………………………………………………….

Sobre la reflexió i el debat

La biblioteca pública és una institució centenària. Durant els segles XIX i principalment el XX la societat ha reclamat un tracte igualitari de l’accés a la cultura mitjançant la biblioteca pública, el llibre i l’hàbit de lectura. Amb la revolució tecnològica, la biblioteca ha adoptat altres funcions, a banda del foment de la lectura.

Actualment són concebudes com a equipaments culturals de proximitat i són dissenyades com a grans espais arquitectònics, comptant amb molt bona acollida per part dels ciutadans. Podríem enumerar algunes de les seves virtuts: espais de lliure accés a internet, on s’hi pot participar en un munt d’activitats,  per als immigrants és un punt de trobada o acollida, i un servei on endur-se en préstec llibres i materials audiovisuals a casa. S’han fet visibles sobretot si les valorem quantitativament: increment de visitants  i  d’usuaris de préstec essencialment. Hem comptat en aquest procés amb la complicitat de les administracions que tutelen les biblioteques, les associacions professionals i les bibliotecàries del nostre país.

No hem reflexionat suficientment sobre els costos d’aquest pas de gegant, sovint perquè hem menystingut altres models de biblioteca, com la clàssica o la tradicional per poc tecnificada, i no hem considerat culturalment altres èpoques.

Podem apostar per entendre-la des d’un punt de vista més ampli, tant des de la seva materialitat que passa per la custòdia patrimonial de llibres i fons documentals, i la immaterialitat, és a dir, tots aquells valors que la biblioteca simbolitza individualment i col·lectivament.

Podríem afegir que hauria de ser més humana. D’entrada, més imaginativa perquè ha de despertar el gust per la lectura sobretot en els infants i els joves. I també participativa com a espai propici per a la convivència de la comunitat. Un lloc on tothom es coneix i hi participa, on es fa treball en xarxa amb l’escola i els centres d’educació, un espai que convida a l’encontre de les famílies, on es fa un treball real vers la integració dels més desfavorits, etc. Finalment, hauria de tenir especial cura de les activitats que planteja per acomplir aquests objectius.

El testimoni de les bibliotecàries convidades servirà per posar damunt de la taula aquestes i altres qüestions. Les biblioteques que elles dirigeixen formen part del Grup de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO, creat l’any 1995 per difondre els objectius de la UNESCO. Actualment el grup està format per 41 biblioteques més i és pioner a tot l’estat per vàries raons. El primer lloc per posar especial cura en la funció social, educativa i integradora de les biblioteques. En segon lloc per recolzar a més diversos projectes d’innovació bibliotecària i iniciatives per afavorir la lectura i la narració de contes. En darrer terme l’adaptació dels serveis bibliotecaris per donar resposta a la creixent diversitat cultural dels nostres municipis. Dins de la professió cal comptar significativament la celebració de jornades interprofessionals cada dos anys com les celebrades a Salt l’any 2003 i les reflexions recollides en el manifest Les biblioteques públiques: espais d’integració social, entre d’altres.

El curtmetratge “La caixa màgica” sobre l’aniversari d’una biblioteca (Can Butjosa en els seus 25 anys), ens dona peu a preguntar-nos sobre els valors que les biblioteques han de custodiar. L’audiovisual, produït a inicis de 2009, ha estat dirigit per Daniel Torres i Jaime Ballada, amb guió de Jordi Palay, Daniel Torres i Jaime Ballada. Durant 14 minuts, temps que dura el curt, un follet –el Follet de la Biblioteca Can Butjosa- ens endinsa al món màgic dels llibres, de les aventures i de totes aquelles persones que viatgen pel món de les paraules a través de la lectura.

Mes informació Articles de Mercè Escardó i Bas
“Biblioteca: una palabra, un olor, sabor y saber” (pdf)
“Bibliote..que?” (pdf)

____________________________________

Aula: “Safareigs, un patrimoni que cal conservar?”

La XXIV Aula organitzada per SOS Monuments amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, va ser realitzada el passat dimecres 16 de març en l’Ateneu Barcelonès.

Aquesta aula sorgeix arran d’una recerca sobre els safareigs públics a Barcelona i la seva àrea metropolitana realitzada per SOS Monuments i finançada per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (Generalitat de Catalunya). En ella volem debatre del tema de les particularitats que suposa la conservació del patrimoni de la vida quotidiana i, en especial, quines eines i nivell de protecció existeixen.

Van participar: Xavier Roigé, coordinador del Màster de Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona; Rafael Folch, tècnic del patrimoni etnològic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya de la Generalitat de Catalunya; Maricarmen Tapia Arquitecta de SOS Monuments i Mònica Díaz  de la Comissió de Bugaderes d’Horta.

Va Moderar aquesta Aula Nadja Monnet  antropòloga, Universitat Autònoma de Barcelona i École Nationale Supérieure d’Architecture de Versailles. Paris

Resum de l’Aula

Per Jacqueline Jacquet

Prenen la paraula:

Maricarmen Tapia

Maricarmen Tapia i Nadja Monnet, moderadora d’aquesta aula, van ser a l’origen del projecte de recerca sobre els safareigs públics de Barcelona i d’alguns municipis de la perifèria.

Maricarmen Tapia explica el treball sobre els safareigs. El projecte, presentat a SOS Monuments el 2006 va ser posat en obra el 2009 després de rebre una beca de l’ IPEC (a través del CPCPT). Aquesta recerca sobre els safareigs de Barcelona i alguns municipis del Barcelonès amb que han col·laborat voluntaris s’ha traduït principalment en un inventari, ja que els safareigs públics i privats han desaparegut en gran part. S’ha registrat i documentat 360 safareigs dels quals només en queda el 10%. A través de les entrevistes efectuades el safareig  representa un element de relació social que cal conservar si més no a la memòria.

Xavier Roigé respon a la pregunta: “Cal conservar els safareigs com a patrimoni?”per una altra pregunta: El safareig s’ha de conservar com un element material, com un monument?

Sens dubte el safareig es pot considerar com a patrimoni popular oposat a patrimoni culte. Pot ser utilitzat com un valor històric, polític: el treball de les dones. Però, és un patrimoni que ha perdut el seu ús inicial. Un patrimoni ha de tenir un ús. Es podria donar-li un nou ús, un ús turístic per exemple?

En tot cas, gràcies als estudis com aquest sobre els safareigs, queda una documentació sòlida ( inventari, descripció, fotos, testimonis). Encara que després desapareguessin tots els safareigs.

Rafael Folch, presenta la institució a la qual pertany, el CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana) fundat el 1993. Aquesta institució té per missió fer un inventari del patrimoni etnològic de Catalunya. Fomenta els treballs de recerca i participa en la difusió de la de la cultura popular. Actualment, el CPCPTC forma part del Departament de Cultura.

La pregunta és: quins elements patrimonials s’han de conservar? La resposta és extensa. Fins i tot hi ha zones d’interès etnològic  (El barri de les Adoberies de Vic, el massís de les Gavarres…).

Sobre safareigs ja s’ha fet estudis a la Conca de Barberà, a l’Alt Empordà. Tots els treballs realitzats, es clar, són a la disposició del públic.

Mònica Diaz. Representa la comissió de Les Bugaderes d’Horta. Aquesta comissió d’origen popular es va  dedicar del 2004 al 2008 a la recerca de documents, fotos, testimonis per poder recuperar bona part de la història de les bugaderes d’Horta. La gent d’Horta, netes i besnétes de les bugaderes, va facilitar el treball.

L’associació pretenia  així preservar la memòria d’aquelles dones que a partir del segle XVIII, aprofitant les aigües clares del seu poble, es van dedicar a rentar la roba de la classe benestant de Barcelona. Al llarg dels anys va haver-hi a Horta 78 empreses de bugaderes!

Tota la documentació recuperada va formar part d’una exposició itinerant que, si fos el cas, seria a la disposició de l’entitat que la voldria exposar.

Va quedar evident que entre les intervencions del públic el testimoni social de Mónica Diaz va tenir molt d’impacte.

També es va plasmar que a Catalunya hi ha safareigs restaurats que presenten un interès monumental, els safareigs d’Agramunt per exemple i que … El joc entre l’aigua corrent, la pedra i la llum poden justificar per si sol la conservació dels safareigs.

____________________________________

Aula “Privatització del paisatge i remodelació d’habitatges a la Barceloneta”

Per Maria Cruz Santos

Amb la participació de més de 60  persones es va realitzar ahir, 26 de gener, la primera Aula  d’aquest any que suma la XXIIIna versió d’aquests debats.

El passat 26 de gener va tenir lloc a la Sala Joan de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, l’Aula de S.O.S.-Monuments que enguany estava dedicada a la transformación que s’està vivint en la façana marítima de Barcelona i el barri de la Barceloneta.

Els participants van ser: el senyor Manuel Novoa, Ingenyer de Camins i responsable dintre del Consorci Portuari durant molts anys. La senyora Mercé Tatjer, Catedràtica de la Ciències Socials de la Universitat de Barcelona i  compromesa en la defensa del Patrimoni Industrial de la ciutat i Gala Pin, activista dels moviments socials i ocupes. A l’Aula l’haguès agradat comptar amb la presècia d’algun representant de l’Ajuntament o del Consorci Portuari però el primer es va excusar aduint altres compromissos i el segon no va contestar a la invitació.

El senyor Novoa va explicar el procès de transformación del litoral barcelonès des de les primeres accions encaminades a conseguir l’adjudicació dels Jocs Olímpics del 92, allà per mitjans dels anys 80, fins l’actualitat. Va descriure el procès que va portar a l’actual Llei de Costes i la Llei de Ports que incorporava les mateixes limitacions que la primera. Aquesta última llei es modificada en el “Pacte del Majestic” entre el Molt Honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el President de Govern, José Mª Aznar. Allà es va acordar permetre construir establiments d’hosteleria dintre dels recintes portuaris sense restriccions de distància al mar. Conseqüència d’aquest pacte ha sigut la possibilitat de la construcción del W Hotel, més conegut com Hotel Vela, de la cadena d’hotels Starwood Hotels, que s’endinsa en el mar trencant la línea continua del litoral i modificant completamentt el paisatge.

Al col.loqui que va seguir es va reivindicar la defensa del paisatge com un patrimonio de tots. Per altra banda un veí de la Barceloneta va al.ludir al fet de què l’hotel Vela fa de barrera al vent de Garbí que abans arribava a la costa i al barri sense oposició i d’aquesta manera les condicions mediambientals del barri i de la platja de la Barceloneta han estat modificades.

La senyora Mercé Tatjer va fer una breu història del barri. Un barri singular, va dir, pel seu naixement i plantejament fruit d’un projecte que va dotar d’homogeneïtat aquest territori, que fou planejat com un experiment molt avançat per l’època. Barri de gent treballadora, des de bon principi fou atacada la seva tipologia de edificis de poca alçada i regulars en quant al seu diseny i distribució. Ja en el segle XIX algunes de les seves cases foren modificades i elevades en varies plantes per sobre de l’alaçada mitja del barri, altres destruïdes i substituïdes per noves construccions. L’últim atac arriba amb el canvi del darrer segle a l’actual, després de passar per una operació d’esponjament.

La seva situación vora del mar i  el fet de l’atracció que aquests últims anys és Barcelona pel turisme de tota mena, ha portat a la remodelació de moltes vivendes i a la pressió de constructores que modifiquen i transformen les vivendes només de cara a l’explotació inmobiliaria, sense respecte per les condicions arquitectòniques i urbanístiques del lloc i sense respecte cap els veïns que l’habiten i conviuen ara amb el soroll, l’”ús” abusiu del barri i que no es beneficien de les propostes i esdeveniments que es concentren en el seu ámbit de convivència. L’últim projecte de dotar d’ascensors a les cases que no en disposen no s’ha materialitzat encara i està per veure si aquesta intervenció es farà de cara la millora de la qualitat de vida dels residents o serà una nova operació de maquillatge dirigida a atreude més población flotant.

La majoria d’intervencions es poden sintetitzar en la queixa general davant la manipulació de la legalitat existent, que pateix per les autoritats quan fan interpretacions dubtoses, la modifiquen ad hoc o fins i tot, no la respecten, queixa que es podria estendre molt més enllà del patrimoni. En segon lloc es va constatar que les modificacions que es fan en nom del veïns en realitat es fan sense consultar-los, i d’esquena als seus interessos, sempre en nom de preteses millores que no beneficien a qui teòricament van dirigides.

Cal destacar la demanda de protecció del patrimoni paisatgístic, la qual cosa comporta l’acceptació del concepte del paisatge com un bé de tots, no subjecte a la privatització. Aquest concepte que sobrevola algunes de les declaracions de les Nacions Unides i de la Comunitat Europea no sembla que fins ara s’hagi traduït en cap regulació ni reconeixement explícit.