Bellvitge 50
El passat dia 22 de juny de 2016 l’arquitecta i professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Sandra Bestraten, va venir a SOS-Monuments per parlar-nos del seu llibre “Bellvitge 50” amb el qual acaben de rebre el premi de divulgació de la XIII BEAU Biennal d’Arquitectura i Urbanisme. És un llibre que han fet juntament amb el també arquitecte Emili Hormías, i l’historiador Manuel Domínguez, i el suport de l’Associació de veïns, entitats i amics que han volgut el 50 aniversari de la construcció del barri.
En l’hora llarga de la seva exposició la Sra Bestraten va exposar la situació geogràfica del barri construït sobre part dels sediments del riu Llobregat que el limita pel sud, i va repassar la història d’aquest territori des del moment en que hi ha la primera transacció de terres al segle IX, justament una finca de Bellvitge. Ja en aquell moment s’havia construït l’ermita de Bellvitge, Santa Maria de Bellvitge, que perviu com referent i senyal de identitat del barri. Va ressaltar la importància dels camins i el passat agrícola del territori, un passat del que sobreviuen algunes poques masies, Can Trabal o Cal Masover Nou però en estat crític i amenaçat novament per la febre constructora.
En el segle XIX trobem una infraestructura que fou decisiva en la vida del Baix Llobregat, l’Hospitalet i Bellvitge: el Canal de la Infanta que es va acabar de construir en 1822 i que va permetre l’agricultura de regadiu. Aquest fet transformà la vida dels pagesos multiplicant la seva producció al temps que es consoliden els sediments del riu isortiren masies que oferiren un paisatge d’hort en aquesta franja fins ben entrat el segle XX.
Als anys 60 del segle passat Catalunya rebé una de les onades d’ immigrants més importants de la seva història. Immigrants que vingueren atrets per les perspectives econòmiques que s’oferien aquí però més d’un també fugint de la repressió que el règim franquista feia i que era més dura i implacable en els petites localitats on resulta més difícil defugir la vigilància dels poders econòmics i polítics. Una gran majoria d’aquestes persones tenien la Ciutat Comtal com destí i trobaren lloc per viure a les poblacions de l’ària metropolitana. L’Hospitalet acollí a la majoria d’aquests nouvinguts.
Al 1956, ja es fa un primer projecte de l’arquitecte Antoni Perpiñà ajustant-se al Primer Pla Parcial, un pla que continua les traces de creixement seguint la Gran Via que el Pla Macià de 1932 ja considerava com un gran eix vertebrador de Barcelona i el seu territori. En aquest projecte, Antoni Perpiñà dissenya uns habitatges de 100 m2 i recull les idees que venien del nord d’Europa en dibuixar uns grans eixos de circulació que estructuren com unes superilles que permeten uns espais de vianantsque s’articulen entre els edificis alts d’habitatges i uns altres d’usos comercials i de serveis, amb edificis més baixos i d’una escala més humana.
Al 1958 el Pla Parcial és substituït pel Pla d’Urgència Social que contemplava la construcció d’habitatge social però que obligava a reduir la superfície dels pisos de 100 m2 a 50 m2amb la qual cosa se multipliquen els habitatges. En aquest moment es suma l’arquitecte Xavier Busquets, que era l’arquitecte de confiança a la immobiliària “Ciudad Condal” que ha adquirit els drets per construir Bellvitge, el mateix autor del Col·legi d’Arquitectes i en el moment en que estava construint la seu col·legial estava dibuixant Bellvitge. Al 1961 hi ha un nou canvi perquè la Comissió d’Urbanisme exigeix que es modifiqui el pla, d’edificis de 6 plantes separats uns 15m, a una alçada major de 14 plantes i 40m de distància entre blocs. Aquest fet obliga a construir amb prefabricats, i s’introdueix una patent francesa en aquest cas, perquè la tecnologia tradicional de maó no permetia assolir l’alçada demandada.Cal posar de relleu que el disseny de l’urbanisme es troba directament en relació amb altres projectes europeus del moment i així per exemple, trobem exemples molt similars de l’equip Bakema d’Holanda.
Encara que sembli una contradicció, la construcció del barri va venir condicionada pel parcel·lari agrícola preexistent perquè molts pagesos es negaren a vendre les seves terres. Així es construeix primer Bellvitge Sud i després es passa a Bellvitge Nord deixant un gran espai per construir degut a aquesta situació.
El barri es va posar en marxa amb greus dificultats. Els pisos anaven destinats a obrers de la indústria que s’està desenvolupant en aquell moment pel Baix Llobregat, però els seus ocupants de seguida es trobaren amb greus mancances: la difícil comunicació entre la resta de barris i Barcelona, la manca d’equipaments i deficiència d’algunes infraestructures. Tot i això, cal subratllar que l’estructura dels edificis es manté al dia d’avui en perfecte estat gràcies a la seva qualitat d’execució.
Degut a les mancances inicials, una part important dels veïns i veïnes aviat impulsaren una lluita per la dignificació del barri. Potser el fet de ser persones implicades en les lluites sindicals i polítiques del moment va afavorir el nivell d’organització massiu. La gota que va fer vessar el got, la podem trobar en les inundacions dels anys 70 que posaren de manifest les limitacions de les clavegueres, en un terreny totalment horitzontal com és el delta del Llobregat.
La mobilització veïnal va aconseguir que no es completaren totes les fases de construcció obtenint un barri menys dens, reduint 3.000 habitatges. L’últim edifici és va construir el 1976 però fins 1983 no hi ha sentència del judici plantejat. A partir d’aquí la UPC liderat per l’equip de Ribas Piera, encarregada per l’Ajuntament, fa els projectes d’urbanització del barri, ja que una de les reivindicacions veïnals era la millora de l’espai públic. Avui trobem un barri verd i espaiós estructurat al llarg de dos gran vials que el creuen. També gràcies a la lluita veïnal arribaren els transports i els equipaments dels que destaca l’Hospital de Bellvitge que és un centre de referència.
Al 1992 les Olimpíades també passaren pel barri i allà es construí el camp de beisbol que ha consolidat tota una zona esportiva pel barri. Avui en dia les lluites continuen, ara es reivindica el camí al riu i la recuperació de les quatre masies que encara continuen en peu que vehiculen el camí al riu. En aquest moment, el repte és que el nou creixement de les oficines que es plantegen, s’emplacin de forma coherent en el territori, respectant les masies i el petit àmbit agrícola que podria fer d’enllaç del barri i la ciutat amb el Parc Fluvial del Llobregat.
