Per Ciudadanos por la Defensa del Patrimonio (Arxiu SOS 2006)

CUARTO ANIVERSARIO DE LA DESTRUCCIÓN DEL DEPÓSITO DE AGUAS DE CAMPOAMOR, SALAMANCA.

Febrero del año 2006, se cumplen cuatro años. Tal día como hoy, hace cuatro años, el Depósito de Aguas de Campoamor era vilmente atacado, para humillación de un barrio, de una ciudad, de un Año Cultural, y del Patrimonio Industrial. Ya entonces, la Asociación “Ciudadanos por la Defensa del Patrimonio” prometió recordar a la sociedad salmantina tan significado aniversario y este año 2006, tras la reciente apertura del denominado “Museo del Comercio”, no podíamos faltar a la cita.

En el Museo, ubicado en los antiguos aljibes del siglo XIX, hemos podido comprobar que los políticos y las instituciones de Salamanca no quieren tener memoria ni pasado, ya que no aparece ni una sola referencia, ni un solo recuerdo, ni una sola foto del Depósito de Aguas que presidió ese enclave de la ciudad. Un hecho reprobable e indigno, pero en cierto modo esperado, porque quienes aspiran a presumir de Museo del Comercio fueron los ejecutores del derribo del Depósito. Un monumento y una infraestructura totalmente compatible con la actual realidad del lugar.

En palabras del alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote, el antiguo aljibe es hoy “fuente de cultura y conocimiento”. La injusticia con la que se pronuncian estas palabras nos hace recordar aquellos meses en los que el Ayuntamiento de Salamanca no quiso escuchar las propuestas y las razones que exponía nuestra Asociación, en nombre de muchos miles de salmantinos, para dar al Depósito elevado una oportunidad de supervivencia que no era ni irreal ni descabellada.

En febrero de 2006 queremos seguir hablando del Depósito de Aguas. La memoria no puede ser borrada por mucho que se intente. Su lugar lo ocupan hoy un bar y una zona de esparcimiento en la que los perros hacen sus necesidades. Para la Asociación “Ciudadanos por la Defensa del Patrimonio” el derribo fue un pecado demasiado caro para una ciudad carente de hitos vanguardistas y pioneros, como lo fuera en su día el Depósito de hormigón. Por ello, cuatro años después del triste expolio cometido contra el patrimonio de Salamanca, recordamos que en esa Plaza había un icono único, del que ya no podemos disfrutar porque alguien ordenó su derribo.

Que la historia se encargue de ponerlo en el sitio que merece.

més info www.patrimoniocastillayleon.org/salamanca

*Nota: Fotografia del projecte propost pels veïns, veines i associoacions.

RESUM DE L’INFORME SOBRE LES OBRES D’AMPLIACIÓ DEL MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Per: Salvador Tarragó, Dr. Arquitecte
Elsa Inzalsa, Arquitecte (Arxiu SOS 2000)

Les actuacions fetes als edificis del Museu Picasso del carrer Montcada han estat desafortunadament molt destructives. Sembla que ni les autoritats municipals, ni autonòmiques encarregades de la vetlla del patrimoni arquitectònic català, ni els arquitectes, ni la direcció del Museu, s’haguessin interessat pels palaus, sinó que el que els necessitava únicament eren metres quadrats per a parets d’exhibició i per circulacions.

Estava clar des de la experiència de creació i gestió dels palaus 15, 17 i 19, la formulació del projecte d’ampliació i reforma dels palaus 21 i 23, aquest no era el lloc més adequat per albergar el creixement del Museu Picasso, atès que les exigències de superfícies eren desproporcionades si aquestes es tenien que resoldre amb grans sales i espais lliures.

Tant el programa establert per la direcció del Museu, com l’arquitectura que s’ha portat a terme s’han carregat els palaus del Museu Picasso.

A més a més, no s’entén com aquests edificis, catalogats individualment i en conjunt dintre del Carrer Montcada, s’han pogut fer obres d’aquesta mena, sense cap criteri de restauració qualificat i amb una destrucció quasi total dels edificis, sobre tot del Palau Finestrelles, un dels més antics de Barcelona, del que només roman un parell de murs a la planta baixa.

 INFORME SOBRE LES OBRES D’AMPLIACIÓ DEL MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Per: Salvador Tarragó, Dr. Arquitecte
Elsa Inzalsa, Arquitecte

0. INTRODUCCIÓ

El present informe es redacta per encàrrec de l’Agrupació de Defensa del Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), amb la finalitat d’avaluar les darreres actuacions realitzades en el conjunt d’edificis que alberguen el Museu Picasso al carrer Montcada a Barcelona.

El Museu s’organitza als edificis nos. 15 al 23 del carrer Montcada, i aquest conjunt ha estat objecte de nombroses actuacions per poder albergar les instal•lacions i espais d’exposició. Les darreres intervencions s’han realitzat als números 21 i 23 per l’arquitecte Jordi Garcés; actualment s’està actuant al 19 i posteriorment els 15 i 17.

Aquest informe es fa necessari atesa la importància arquitectònica, històrica i cultural del conjunt que alberga la seu del Museu Picasso, tant per la ciutat de Barcelona, com per a tota la societat humana atesa la personalitat universal de Picasso. Els palaus afectats són un exemple i testimoni del desenvolupament històric-social de la ciutat de Barcelona, a més a més de la qualitat arquitectònica de les seves construccions, úniques a la història de l’arquitectura per la seva tipologia, i per haver-se conservat durant segles malgrat les modificacions efectuades al llarg del temps.

Els historiadors més reconeguts de Barcelona han demostrat sempre un especial interès pels edificis del carrer Montcada, i aquest ha estat objecte de innumerables estudis, registres i actuacions de defensa de tot el conjunt, ja que constitueix un nucli d’arquitectura civil bàsicament medieval d’interès i qualitat incomparables.

A més a més, tant el carrer Montcada en el seu conjunt com els edificis motiu d’aquest informe, estan catalogats en el “Catàleg del Patrimoni Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona”, el que hauria que atorgar una protecció legal que en la pràctica no ha existit.

Passarem ara a realitzar una anàlisis del desenvolupament històric del conjunt, a través de informació documental obtinguda en arxius fotogràfics, bibliografia i plànols de l’estat original dels immobles, per a poder avaluar les actuacions i redactar per tant, l’informe i valoració de les darreres actuacions en el conjunt del Museu Picasso.

1. ANTECEDENTS DEL CONJUNT DEL CARRER MONTCADA

1.- Orígens i desenvolupament del carrer Montcada

Diu Adolf Florensa “Pocas cosas despiertan más eco en el corazón de los barceloneses, de nacimiento o de adopción, que la calle Montcada. Realmente lo merece como conjunto artístico e histórico de características poco frecuentes. Pero muchas veces hemos pensado que hay alguna razón más para este interés; quizá, sin darse cuenta, ven la famosa calle como un símbolo del “fatum”, de la evolución y destino de toda la riqueza monumental de la ciudad. En ninguna otra parte se encuentran tan acusadas las fases por las que, en general, ha pasado toda ella: nacimiento, desarrollo, apogeo espléndido, abandono y aplebeyamiento, con su cortejo de mutilaciones y ruina y, finalmente, reacción salvadora que acude para impedir la desaparición total, obrando a la vez el milagro de la revalorización de lo que ha quedado”. (1).

Amb aquest parràgraf es pot resumir tot el que fa referència al carrer Montcada, però potser no hagi arribat al miracle de la revalorització, i encara continuen, quasi quaranta anys després de que hagi estat escrita, les mutilacions i potser fins i tot la pèrdua d’un gran patrimoni.

El carrer Montcada neix a partir del segle XI, fora muralles (2), unint la sortida cap a França del carrer Bòria amb l’antiga Vilanova de la Mar o Barri marítim (2). La urbanització del carrer fou una operació planificada possiblement per Guillem Ramon de Montcada, que establir grans parcel•les regulades per encabir-hi palaus i del qual va prendre nom el mateix carrer.

Aquest indret es va convertir en una zona habitada per nobles i rics mercaders. La qualitat de les edificacions era tal que durant el segles XV i XVI el Consell de Cent els va utilitzar per hostatjar personatges importants. Fins a la primera meitat del segle XIX van ser ocupades per gent benestant constituint per això, el centre de la vida senyorial barcelonina des del segle XIV al XVIII.

L’estancament, quan no la decadència, de la Barcelona del XVII i principis del XVIII comportà, malgrat alguns substitucions, el posterior abandó dels palaus i a partir de finals del XVIII, la transformació d’aquests en cases de veïns a base de densificar-los pujant pisos i subdividint-los interiorment en diversos habitatges.

Atès els canvis de gust dominant durant els segles XVI a XVIII i també d’usos, es van perdre molts dels elements arquitectònics, encara se’n conserven suficients com per formar un conjunt prou representatiu. (3)

(1) Adolf Florensa, “La Calle de Montcada”, p.5.
(2) A. Florensa, p.7.
(3) A. Florensa, p.10.

1.2.- Defensa i protecció del conjunt del carrer Montcada

El desvetllament de consciència vers la recuperació dels edificis històrics i monumentals iniciada a l’època modernista i incrementada encara més a la noucentista, arribà també als palaus del carrer Montcada.

Així, al 1930 es va crear l’entitat “Amigos de la Calle Montcada”, que feien campanyes a la premsa, conferències, etc. (4) Les reivindicacions dels “Amigos” passada la guerra portaren que finalment l’Ajuntament de Barcelona decretés, primer, una sèrie de restriccions en els permisos d’obres dels edificis del carrer, el 8 de març de 1947 i després, el desembre de 1947, fos declarat “Conjunto Monumental Histórico-Artístico” per l’Estat el carrer Montcada. Amb això, tot el carrer quedava protegit doblement, tant per les lleis sobre conservació del Patrimoni Històrico-Artístic, com per la “Ley del 22 de diciembre de 1955” i la “Ley del 12 de mayo de 1956”, anomenada “Ley del Suelo”.

A partir de 1953, l’Ajuntament de Barcelona va començar directament les obres de restauració d’alguns edificis més importants per museus amb Antonio Simarro, al cap com alcalde.

En quant a la protecció dels edificis, segons el Catàleg de Monuments de la Ciutat de Barcelona, el carrer Montcada en el seu conjunt té protecció de Categoria A, capítol I, que ve a dir que és “Monumento Històrico-Artístico de interés Nacional”, segons decret del D.26-12-1947. Els edificis núm. 17 al núm. 23, en particular, tenen protecció de Categoria B, capítol II, el qual indica que són edificis d’interès artístic i històric.
(4) (A. Florensa, p.109)