Tal i com estava previst, el dijous 18 de juny del 2015, parlava la Doctora Teresa Navas sobre els projectes del Parc de La Ciutadella de Fontseré. Fou una conferència molt interessant on Plànols i fotografies tingueren un paper principalíssim, el que augmenta la dificultat de resumir-la.
Des de bon principi Fontseré fou l’encàrregat de dirigir aquest projecte, el primer projecte d’un consistori barceloní perquè fins aquell moment, no havia tingut capacitat legal per fer-ho. Fou aquesta una tasca llarga que travessa moments cabdals de la història d’Espanya i s’allargà des del regnat d’Amadeu I fins a la Restauració, passant per la Iª República, sempre sota la direcció de Fontseré. Això ens dona una idea de l’important que era la creació de La Ciutadella per la ciutat.
Una vegada que els terrenys de la Ciutadella van passar a propietat municipal, l’Ajuntament convocà un concurs l’any 1871 el qual guanyà Josep Fontseré i Mestre l’any 1872. El projecte original contemplava un immens rectangle, un costat del qual era curvilini obligat pel traçat de les vies fèrries que ja en aquell moment arribaven a on després estaria l’Estació de França. El nord venía limitat per l’Escorxador i el sud pel Passeig de la Indústria, actual Passeig Picasso. Dintre del parc, al límit nord i al límit sud, es preveien dues avingudes amb una doble filera d’arbres que es tornaven a repetir a l’interior del parc. Aproximadament la meitat oest del parc el convertia en un jardí d’estill anglès, on la natura semblava deixada al seu aire. A l’est s’imposava el racionalisme francès i gairebé al bell mig hi havia una gran plaça esplanada presidida per un monumental Pavelló de la Indústria, quelcom considerat lògic en una ciutat el motor de la qual era el comerç i la indústria.
A la cantonada on acaba la Meridiana, es preveia una petita gruta d’on sortia una cascada no gaire gran que s’allargava en un rierol el qual desembocava en un petit estany i després seguia fins a un llac. D’altra banda el parc mantenia l’alineació del carrer Princesa, resultat del primer eixample barceloní.
Aviat hi haurà les primeres modificacions. El costat que dona a l’actual Passeig Picasso, es destinarà a la instal·lació d’edificis dels quals es preveia un us científic relacionat amb la botànica, tot i que es mantenia l’avinguda amb arbres. Seguint aquest projecte s’instal·laren tres edificis, l’hivernacle, obra de Josep Amargòs i Samaranch, el gabinet botànic, projecte de Rovira i Trías, arquitecte municipal, i l’únic degut a Fontseré, l’umbracle, de maó vist tot i que les últimes intervencios l’hagin dotat de cromatisme. Posteriorment, a les transformacions que el parc patí durant l’Exposició Universal de 1888, es construí el Castell dels Tres Dragons, un treball primerenc de Puig i Cadafalch que inicialment fou restaurant.
Poc després se li dona a Fontseré la possibilitat d’edificar l’actual edifici del Born així com els edificis que l’envolten. Fontseré escollirà el model de Les Halles de París pel Born, que practicament copiarà encara que a escala reduïda. Els habitatges seguiran un patró neoclàssic, amb arcades que donen al Passeig Picasso, materialitzant el seu pensament: un espai per treballar, un espai per bellugar-se (el parc), i un espai de repòs, la casa. Aquest model havia de allargar-se en el que avui és el Passeig de Sant Joan.
Pel que fa a les tanques són de tradició neoclàssica encara que ja denoten la sensibilitat modernista. Les portes originals eren monumentals per més que avui en dia la seva monumentalitat s’hagi vist considerablement rebaixada i alguns dels seus elements inicials hagin desaparegut. O, també, s’els hagi restat noblesa. Per exemple, amb la instal·lació d’un torn just al costat de la porta que s’obre a l’Avinguda del Marquès de l’Argentera.
L’Exposició Universal de 1888, canvia en gran mesura el projecte de Fontseré. Aquest fou despatxat, la petita gruta amb una humild cascada es transformà en la Gran Cascada que tots coneixem. Els diners empleats en aquesta font s’emportaren per devant el projecte del Pavelló de la Indústria que mai s’ha arribat a construir i el jardí imaginat per Fontseré conserva només una part del seu projecte inicial.
Imatges cedides per la Professora Teresa Navas
El passat dijous, 1 d’octubre, el nostre soci Gabriel Gómez Plana va fer el pregó de la Festa Major d’enguany de l’Esquerra de l’Eixample. Els veïns volien reivindicar d’aquesta manera la Presó Model. Gabriel Gómez és fill d’Helios Gómez, pintor i grafista que va ser polític a la Model als anys 40 i 50 i que va deixar una part molt important de la seva obra a la mateixa presó doncs va pintar la capella, la Capella Gitana, on la Verge, el Nen i tots el personatges tenen trets gitanos. Gabriel Gómez va reivindicar la conservació d’aquest patrimoni i recordà la lluita portada a terme pels veïns a principis d’aquest segle, juntament amb SOS-Monuments y molt especialment, como no podia ser d’un altre manera, la capella pintada pel seu pare a la quarta galeria. Després va fer una profunda reivindicació del poble gitano, denunciant les persecucions de que ha estat objecte i molt especialment el pla del Marquès de l’Ensenada, ministre amb Felip V i després amb el seu fill Ferran VI. El Marquès de l’Ensenada va tenir el projecte d’eliminar el poble gitano, en el que seria un precedent de l’Holocaust. En els seus inicis es va pretendre acabar amb el nomadisme i que tots els membres d’aquest poble visquessin en poblacions i es censaren en elles (se avecindaran). Al 1749 es va decidir el seu empresonament, separant dones i homes amb la finalitat d’impedir la reproducció d’aquest poble. Tres mesos més tard el Marquès hagué de reconèixer la impossibilitat de portar a terme les seves ordres per els molts aldarulls que protagonitzaren tant homes cm dones gitanes en les seves presons. A més molt homes fugien i trobaven refugi fins i tot a casa d’alguns nobles. Els que quedaren empresonat es resistiren a treballar i el 1763 Ferran VI va decretar l’indult, mesura que aniria seguida d’altres que suavitzaren la pressió sobre els gitanos.
