Excursions Científiques 2011
Excursió Modernisme a La Garriga
Casa Barbey, arquitecte J.M. Raspall
Per Maricarmen Tapia
El passat dissabte dia 8 d’octubre vam fer la sortida a La Garriga amb l’objectiu de conèixer millor l’obra de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (1877 – 1937). La visita va ser guiada per l’arquitecte Lluís Cuspinera i Font que ha restaurat algunes de les obres de Raspall. Per la tarda, es va visitar el refugi antiaeri que es va construir durant la Guerra Civil, una obra senzilla però que reprodueix amb molta fidelitat les dificultats d’aquells anys.
Modenisme a la Garriga
El desenvolupament de La Garriga com àrea d’estiueig va estar marcat per la existència dels balnearis i l’arribada del tren al 1875. La cessió dels terrenys de dos terratinents de La Garriga per la construcció del Passeig va iniciar la urbanització al llarg del Passeig amb una arquitectura predominant modernista, pròpia de inicis del XX.
Al 1902 Josep Puig i Cadafalch construeix una de les primeres torres. Al 1903 – 1904 Raspall que encara no acabava la carrera d’arquitectura, rehabilita la casa materna, que va ser construïda al segle XV. Aquesta primera obra va continuar la seva prolífera empenta en la Garriga amb més de 40 edificis que va construir fins l’any 1934. Raspall va ser arquitecte municipal de diversos municipis com la Garriga, l’Ametlla, Figueró, Granollers i Cardedeu. Caldes de Montbui. Va estar vinculat al món cultural de la Garriga amb la seva participació en les publicacions locals, comarcals i la organització de les dues festes modernistes del “Teatre de la Naturalesa” que es van realitzar al 1911 y el 1914.
L’arquitecte Cuspinera ens va explicar com des de la Fundació Maurí, l’any 1973, es va iniciar la defensa del Patrimoni Arquitectònic Garriguenc. Les primeres accions de catalogació de 84 edificis, van ser a través del Pla General d’Ordenació de 1984, van iniciar-se una llarga trajectòria fins el 1999 quan es van declarar Bé Cultural d’Interès Nacional, la nomenada “mansana raspall” i al 2006 en què es va redactar el Pla Especial de Protecció del Patrimoni. Durant aquest període es van destruir algunes peces importants o van ser fortament modificats, i altres només conserven les seves façanes, però, gran part dels edificis catalogats encara hi resten. Dels jardins originals només resten el de Casa Barbey i el de la casa Ramos, seu de la Fundació Universitària Martí l’Humà.
Durant el recorregut, vam visitar la mansana Raspall, illa on es troben 4 cases: “Torre Iris”, “La bombonera”, casa Juli Barbey que encara conserva un magnífic jardí modernista i la casa Barraquer.
També es van destacar les residencies dissenyades per altres arquitectes com Lluis Planas Calvet (torre Santo Domingo), Jeroni Granell i Manresa (enderrocada) i Emili Sala i Cortés amb la torre Anita que alberguen la Fundació Autisme La Garriga.
Per més informació, llegir l’article de Cuspinera “La Garriga i les mansanes Raspall”>>
Torre Iris. M. J. Raspall
Detall casa Juli Barbey.
Jardí casa juli Barbey
Torre Santo Domingo. Lluís Planas Calvet
—————————————————————————————————-
Tot baixant del Tibidabo
Dissabte 11 de juny de 2011
Aquesta Passejada pels jardins del Tibidabo va ser l’ocasió de valorar la importància de l’arquitecte – paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981) en la història dels Parcs i Jardins de Barcelona, dels quals fou el primer director (1917-1937).
Successivament vam visitar quatre parcs. Els jardins de l’hotel Florida, els Vivers de can Borni, el Parc de la Font del Racó y els Jardins de La Tamarita
L’itinerari complert per Jacqueline Jacquet a Més info Blog de Yuichi Suzuki http://blog.u1architects.com/?eid=1088726
____________________________________________________
La LIXna excursió de SOS Monuments: Sabadell
Per Dolors Granados
El dia 9 d’abril amb una calor de ple estiu, vam realitzar l’excursió a Sabadell.
Segons l’itinerari previst, començarem per les Coves de Sant Oleguer comentades per Eduard Masjuan, historiador i autor de l’Estudi Patrimonial de les Coves de Sant Oleguer
Les coves, excavades als talussos del riu Ripoll, van servir d’habitatges als immigrants que després de la Guerra Civil arribaren a Sabadell des de diferents llocs del Sud d’Espanya.
La recuperació de les coves ha estat subvencionada pel Memorial Democràtic del Departament de l’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya; amb el desig de mantenir viu el record de la vida obrera en els suburbis de Sabadell durant els anys 40 i 50 del passat segle.
El desenvolupament de l’activitat industrial a Sabadell, des dels inicis del S.XX, havia provocat una gran expansió urbana que es va dur a terme de manera totalment descontrolada, sense cap planificació. La manca d’habitatge per a la població nouvinguda, atreta pels llocs de treball a la industria i a la construcció, i l’escassetat dels salaris , va donar lloc a situacions com la de Sant Oleguer, que l’any 1950 comptava amb 182 coves, a més de les barraques, i altres tipus d’infravivendes . La precarietat d’aquest tipus de vida degradant es va mantenir fins l’any 1958 quan les coves van ser clausurades per l’Ajuntament.
La resta de l’itinerari pel patrimoni arquitectònic de Sabadell, vam ser guiats per Rossend Lozano sabadellenc especialista en Història de l’Art.
Els safareigs del carrer de la Font Nova comentats per una monitora de l’Ajuntament daten del 1833 i ens donen idea de les dificultats d’abastament d’aigua que ha patit Sabadell. Els safareigs s’han mantinguts en ús fins els anys 50 del S. XX , amb l’arribada de l’aigua corrent a les cases.
L’obrador de ceràmica de l’Escaiola, al soterrani de la botiga de catifes Ventura, és un bon indicador de la importància que va tenir aquesta activitat a la vila cap el S. XVIII amb producció variada: peces de vaixella, rajoles, elements arquitectònics ornamentals etc. Els propietaris de la botiga protegeixen aquest patrimoni i el mostren amablement a tots aquells que ho desitgen.
Són interessants les voltes de l’espai que es dedicava a obrador i els dos forns a banda i banda d’ell; així com les peces descobertes en la rehabilitació amb les que han format un petit museu.
Desprès de dinar al Restaurant La Clotilda, visitarem Can Duran del Pedregar, guiats per la monitora de l’Ajuntament.
La Casa Duran, rehabilitada recentment, va ser construïda entre 1578 i 1606, encastada en un tram de la muralla medieval, tocant al portal de Granollers.
Situada molt a prop de l’església de Sant Fèlix, al centre històric de Sabadell, és el millor exemple de l’arquitectura civil renaixentista de la vila. A partir del fons documental de la família Duran del Pedregal, així com dels treballs de rehabilitació, tenim coneixement de l’activitat productiva de la casa. Sabem que els Duran eren propietaris de finques agràries així com de tallers de teixits de llana; i també que en algun moment es van dedicar a la fabricació de sabó.
Les diverses activitats de la família són representatives de l’activitat productiva que dominava a la vila.
La casa segueix l’estructura típica de les residències medievals urbanes catalanes. La planta baixa destinada a les cavallerisses, els graners amb 4 dipòsits per al gra, el celler amb la premsa, els dos cups i un nombre important de botes, així com les restes d’una completa fàbrica de sabó. Dependencies productives dedicades no tan sol al consum familiar, sinó principalment a la comercialització.
La planta principal (habitatge i espais representatius) a la que s’accedeix per l’escala adossada al mur del pati central, s’estructura al voltant d’un gran saló central, escenari dels principals esdeveniments i celebracions familiars, amb decoració pictòrica del S.XVIII. Des de ell s’accedeix als dormitoris amb alcoves i a la biblioteca. Al nivell de la planta noble es troba el jardí i la capella familiar.
La construcció i la decoració de la casa ha estat estudiada exhaustivament, tant la que es conserva in situ com la que, desapareguda dels seu lloc original, ha estat traslladada a diferents indrets. Els estudis s’han realitzat a partir de la documentació existent a l’Arxiu històric de Sabadell.
El pis superior (les golfes,destinades originàriament a emmagatzemar productes agraris i a funcions d’assecatge ) han estat remodelades totalment per donar-li un ús, encara no decidit.
De tornada cap a l’estació vam reparar en les cases del carrer Industria, amb decoració de gust modernista algunes d’elles, i especialment en el Despatx Lluch edifici de 1908, destinat originàriament a magatzem i despatxos d’industrials tèxtils sabadellencs, i que actualment, un cop rehabilitat , és dedicat a dependències de l’Ajuntament. Amb L’Hotel Suíss de 1902 acaba el carrer, just davant de l’estació i també la nostra visita.
