Jujol a Sant Joan Despí
El passat 5 de maig de 2018 SOS-Monuments va anar a Sant Joan Despí com estava programat. L’objectiu era veure el lloc que més obres de Josep Maria Jujol té l’honor de comptar entre el seu patrimoni. Els dos principals objectius a visitar eren la Torre de la Creu, coneguda popularment com la casa dels Ous, i Can Negre, element insigne de Sant Joan Despí no tan sols com element patrimonial. Can Negre ha esdevingut la icona que representa el poble com la Sagrada Família representa Barcelona.
Tanmateix a cada cantonada com aquell que diu podem trobar obres de l’arquitecte perquè foren molts els habitants o estiuejants de la ciutat que encarregaren a Jujol la construcció o remodelació de les seves cases. Característic de moltes d’aquestes construccions és fer-les dobles, es a dir, cases adossades. El mateix Jujol ho fa així a la casa d’estiueig que es construeix al poble. La finalitat era clarament econòmica, mentre un habitatge només es feia servir a l’estiu, l’altre es llogava tot l’any i amb les seves rendes es cobrien les despeses del primer.
Un obra que no segueix aquest costum és la Torre Serra-Xaus, de 1921. No trobem tampoc la característica línia corba que tant estima Jujol. De línies rectes, es distingeix per un mirador a la cantonada mirant a nord i sud que recorda la proa d’un vaixell i que trobem en el camí de l’església a la Torre de la Creu. També l’actual interior de l’església correspon a un projecte de Jujol, més modest perquè era 1943 i es vivien temps de penúries.
Arribats a la Torre de la Creu quedem sorpresos. És la primera construcció de Jujoi a la població. Es un encàrrec de la seva tieta al 1916. Igualment segueix el costum de dos cases adossades, una per passar l’estiu, l’altra per llogar i cobrir despeses. La vivenda ha tingut més d’una rehabilitació. La primera la va fer en 1966 Lluís Bonet i Garí, qui després seria arquitecte de la Sagrada Família. 20 anys després se li va encarregat un altra a Josep Lluís i Gelmà amb la intenció de què esdevingués Col·legi d’Arquitectes, era 2007 i la idea no va reeixí de manera que a l’actualitat, després de tornar-la a pintar, s’ha convertit en Escola Oficial d’Idiomes.
Totes 2 rehabilitacions han sigut prou curoses, Lluís Bonet s’encarregà de ajuntar totes dues habitatges. En una d’elles encara es conserva el mosaic hidràulic original però ambdues meitats mantenen en tot moment el seu estil i la seva essència, convivint amb harmonia els dos moments de vida que totes dues representen.
L’última parada fou Can Negre. En aquest cas Jujol treballa a partir d’una construcció anterior, una masia prou gran i noble com per esdevenir la peça emblemàtica en que s’ha transformat avui en dia. La façana fou la part més reformada. Allà es situa una tribuna en forma de carrossa, pot ser i’element que més destaca en mig d’una superfície asimètrica però que manté l’harmonia del conjunt. L’interior conserva mobles dissenyats pel mateix Jujol on rebel·la el seu enginy per compaginar estètica i utilitat a l’hora.
L’última visita a “Jujol” fou la Casa Camprubí de Cornellà de Llobregat. Actualment està en obres. És de 1927 i l’estètica correspon a un moment en el que les corbes delirants i la imaginació exuberant de Jujol han perdut el favor del públic. Tot i així Jujol deixa una mostra de la seva capacitat en projectar un cuarto de costura on s’aprofita tot el dia la llum
Acabem el dia convençuts de la injustícia històrica que s’ha fet amb la figura de Josep Jujol i Gibert
