Desde xarxanet, el medi del Departament de Cultura que dona veu a entitats i voluntaris, ens han entrevistat
Comencem un nou curs que esperem sigui més o menys normal. Intentem reprendre les nostres activitats de difusió del Patrimoni i ho fem amb aquesta xerrada entorn al Patrimoni Mundial que ens ve a donar: Xavier Casanova i Boixereu
Tots hem sentit parlar de llocs que se’ls ha atorgat el títol de Patrimoni Mundial. Entrar en aquesta categoria depèn de la UNESCO, però què en sabem de tot el procés? Qui pren la decisió final? Quines “qualitats” els fan creditors d’aquest nomenament? Pertànyer, o no, a aquest grup privilegiat no és una condició irreversible. Recentment l’ha perduda el Port de Liverpool, per què? Què ha deixat d’acomplir?
Passeig de “El Prado”. Madrid
Aquest estiu el Passeig de “El Prado” i el Jardí del Bon Retiro de Madrid van aconseguir el títol de Patrimoni de la Humanitat i es va aixecar la polèmica. No tothom al nostre país estava d’acord. És un bon moment per saber més d’aquesta organització tan important i la seva funció en escollir els llocs que no es deurien perdre. Fins i tot, podem anar més enllà i demanar-nos si les nostres Rambles podran optar a aquesta categoria en algun moment.
Xavier Casanovas és enginyer i arqueòleg membre de ICOMOS España des de fa anys. Pensem que és la persona indicada per parlar de tot això i respondre a les nostres preguntes.
Data: 6 octubre 2021
Hora: 19:00 h.
Lloc: Pati Llimona
carrer, Regomir, 3
Barcelona
Comencem el nou curs amb una reflexió del nostre soci fundador Enric Viñas i Manuel, sobre la gestió del patrimoni. Una crítica i, a la vegada, una proposta interessant.
RESUM
Per a la gestió del patrimoni cultural és primordial la conservació y el reconeixement dels valors que conté cada bé cultural i l’esperit que representa. El patrimoni monumental en general i l’arquitectònic en particular, han experimentat en els últims decennis una forta pressió restauradora. En aquest context cal distingir dos sectors, el públic i el privat, amb diferents criteris respecte als objectius que cada sector persegueix. Mitjançant un qüestionari de vuit preguntes, prèvies a tota decisió d’intervenció sobre un bé cultural, s’invita a fer una reflexió sobre els motius i conseqüències possibles d’aquestes actuacions. En un intent de resposta positiva, es plantegen diverses propostes per tal d’afavorir la cooperació entre ambdós sectors i corregir formes de gestió que són manifestament millorables.
S’insisteix en qüestions com la prioritat dels valors històrics i socials sobre els merament materials. També es fan propostes alternatives a les formes de finançament amb recurs a l’erari públic, actualment ja massa sobrecarregat. Esrecomana orientar i graduar els canvis de ús segons una escala descendent, de la més agressiva a la més innòcua. El recurs a la explotació turística, queda matisat en el sentit d’evitar l’accés als monuments d’un públic massiu i desinformat. Pel contrari, es proposen diferents nivells d’oferta segons sigui la disponibilitat i tipologia del visitant.D’altre banda s’aporta l’idea de que el millor mètode de conservació passa per una bona comunicació del pla de gestió i la creació de bons canals de participació ciutadana.
Paraules clau: patrimoni, bens culturals, monuments, iniciativa publica, iniciativa privada, salvaguarda, conservació, difusió, intervenció, gestió del patrimoni, turisme.
Abans de plantejar una intervenció sobre qualsevol tipus de patrimoni arquitectònic convindria respondre les vuit preguntes del següent qüestionari: què, on, per què, per a qui, quan, quant, com, qui. Cada una de les respostes que donem, condicionarà de manera directa el resultat final de la nostra intervenció sobre elements tan fràgils com son els bens culturals.
A l’intervenir sobre aquests, caldria considerar que pel seu caràcter perible, tenen un component de energia no renovable.Els arqueòlegs saben molt bé que si excaven sense mètode adequat destrueixen sense remei, pàgines senceres de la història. En aquest breu assaig ordenaré les propostes d’acord amb aquest qüestionari.
El notable augment de les actuacions d’iniciativa pública experimentat en l’àmbit del Patrimoni arquitectònic, en especial des de la transferència a las autonomies, de la gestió dels bens culturals, mereix una reflexió sobre quines opcions s’han adoptat i quins son els seus resultats.
Un dels primers postulats que hauria de presidir el fet de restaurar, és que no es pot protegir allò que no es coneix. El coneixement d’un bé cultural passa per la identificació i l’anàlisi evolutiu dels seus valors identitaris que, encara que els enumerem por separat, formen part inseparable de cada un. Valors històrics, valors tècnics i valors estètics els trobem en distintes proporcions a cada nivell de intervenció i donen la mida de participació dels diferents experts en els tan desitjables equips pluri-disciplinars.
La conservació del patrimoni arquitectònic resulta entesa com una operació de coneixement de les circumstancies històriques que feren possible la seva construcció, així com dels valors arquitectònics i tecnològics que, com a compendi i arxiu de totes les seves èpoques, es troben en un monument. Axó permetrà que altres generacions amb diferents valors als nostres, puguin apreciar i reconèixer en els vestigis conservats l’esperit que les feu possible.
Es així com el coneixement precís d’aquest patrimoni i el de sa pertinença al territori han de ser la base imprescindible per a qualsevulla intervenció.
2. ON
A Catalunya es va optar pel criteri de recuperar cert número de monuments amb l’objectiu de prestigiar la jove re-instaurada autonomia. Amb esperit de ruptura amb una suposada tradició de caràcter historicista, atribut d’anteriors períodes, s’acompliren gran nombre de actuacions sobre bens immobles: monestirs, esglésies, palaus, jaciments arqueològics, torres, recintes emmurallats, ruïnes de castells i fortaleses. En escollir els edificis i llocs a restaurar es detecta certa falta d’unitat de criteri.
La qüestió de propietat de cada monument dona lloc a una gran dispersió de centres de decisió. De la antiga acció restauradora de la Mancomunitat de Catalunya amb el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, creat el 1914 i dirigit per l’arquitecte Jeroni Martorell, hem passat a una proliferació d’administracions actuants: Museu d’Història de Catalunya, Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, “Ministerio de Hacienda”, “Ministerio de Defensa”, Serveis de Monuments de les Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Cada un arbitra segons convingui, a on i com intervenir.
La conseqüència de aquesta situació contribueix a la pèrdua contínua d’identitat i d’autenticitat de aquest preciós llegat històric que ningú té dret a apropiar-se en exclusivitat. Existeix una certa apropiació, a canvi de la càrrega de responsabilitat assumida. Cada ens disposa sobre el devenir dels edificis que té al seu càrrec, sovint sense coordinar amb els altres ens. Un model centralitzat, semblant al del Patrimoni Històric de França, evitaria el xoc d’interessos i decisions sobre l’ordre de prioritat en les actuacions. Facilitaria també la coordinació necessària per a canalitzar els fons públics de finançament. (1)
Amb massa freqüència s’anteposa les qüestions de l’ús d’un edifici als veritables objectius que haurien de guiar tota acció en vers de la salvaguarda i difusió del ric patrimoni arquitectònic català. Es quasi constant el recurs a allò que goso qualificar de “xantatge al monument”: Si no rehabilito i no dono un ús rendible a l’edifici, no genero els recursos necessaris per a la seva conservació i per tant no compleixo amb el mandat de transmetre intacte el llegat cultural que m’ha estat confiat. Aquest raonament merament economicista oblida els principals objectius de recuperació i difusió dels bens culturals. En aquest breu i senzill raonament s’amaguen uns errors de plantejament que indubtablement conduiran a intervencions amb conseqüències irreparables.
A l’arquitectura civil se li aplica el criteri de rehabilitació d’edificis per a usos com a equipament social, amb el que això comporta de potencial de transformació i la consegüent pèrdua de autenticitat. En la arquitectura religiosa, en general prima el ús que li es propi, tanmateix també es víctima de reformes i actualitzacions poc respectuoses. El patrimoni industrial, per trobar-se immers en el fenomen de creixement del sòl urbà, ha sofert les seves conseqüències en forma de lamentables enderrocaments. El patrimoni de la arquitectura defensiva, en general s’ha de reconèixer que s’ha conservat acceptablement mentre quedà adscrit als usos militars, deixant a banda alteracions i adaptacions menors i fàcilment reparables. El perill comença al moment de la seva transferència a usos civils. La conversió de moltes fortificacions en equipaments públics, una cop adaptades al compliment de les normatives és causa de molts errors .
Ordenant els nous usos en el sentit de major a menor potencial de transformació, els podem graduar quant al risc de pèrdua del seu caràcter: Hospitals. Centres de salut. Penals i Centres de reclusió de menors. Centres universitaris.Centres hotelers i residencials. Restaurants. Palaus de congressos. Centres esportius. Biblioteques públiques. Museus, Arxius. Centres d’Alta seguretat. Seus de Base de dades. Escoles taller d’ Arts y Oficis de Restauració amb aplicació al manteniment del propi monument. Visites guiades. Exposició del procés de conservació-restauració.
Aquesta classificació es funció del grau d’exigència de les mesures d’accessibilitat, protecció contra incendis, seguretat en el ús, etc. Son normatives que condicionen fortament els usos alternatius i que en cap cas poden desconèixer la primacia dels veritables objectius de la conservació i difusió dels valors del monument.
Caldrá conscienciar a la opinió pública catalana sobre la importància de la salvaguarda dels valors, culturals, històrics, tècnics i artístics, que conté el patrimoni monumental. Sense la seva necessària i directa aportació es materialment impossible el portar a bon terme una tasca tan pesada.
És dramàtica la desconnexió entre les distintes institucions actuants per una banda i la societat civil representada per diverses associacions i organitzacions benèvoles fins i tot els àmbits científics. Aquesta situació, unida al dictat de l‘oportunisme polític i al vaivé electoral, condueix sense dubte a unes intervencions apressades i de resultats imprevisibles. Malgrat les indubtables bones intencions, això és simptomàtic de un cert desinterès pels beneficis de la veritable labor de conservació i manteniment del patrimoni monumental.
4. PER A QUI
Al tractar de gestió dels bens patrimonials en general i dels arquitectònics en particular, estem posant en contacte dos sectors, el públic i el privat que, en principi tenen interès en complementar-se mútuament però partint de principis i objectius diferents. En cada sector es prenen decisions que influeixen en l’altre sector, sense cap experiència de treball en comú. El sector públic té la seva prioritat orientada a l‘obtenció de beneficis socials, el finançament dels costos i el prestigi de la institució, per via de convertir el bé en equipament públic del tipus que sigui. El sector privat veu una oportunitat de accés a la presa de decisions, sovint adquirint al mateix temps uns drets d’explotació, bé sigui comercial, hotelera o turística.
Els valors i objectius finals de tots dos sectors responen a critèris molt diferents. Es tracta doncs, d’aproximar al màxim les posicions, esborrant paulatinament els límits que els separen.
La fórmula actual de cooperació permetria revertir en part els beneficis que genera el sector turístic sense que això suposi renunciar als criteris bàsics de conservació i coneixement que caracteritza al monument. Cal fomentar l’arrelament de cada monument a la ciutadania i aquest objectiu és la millor garantia de governament i conservació.
La incorporació ordenada de la iniciativa privada no farà més que augmentar les expectatives i millorar els resultats de gestió de cada bé cultural. El consens indispensable, en relació a la salvaguarda del patrimoni per la via de la discussió oberta i participativa no pot reduir-se als gestors públics o als seus tècnics, cal implicar al conjunt de la ciutadania, la consciència cívica de la qual, garanteix la millor i més efectiva vigilància davant la relaxació massa palpable i freqüent d’aquells organismes. es necessària també, una millor informació i difusió dels objectius i mitjans disponibles per a cada intervenció, abans, durant i després de cadascuna. Tota persona que accedeixi al monument ha d’estar informada, al seu nivell i capacitat cognitiva, dels valors i motius que mereixen i fan possible la seva conservació. Això evitarà una explotació massiva i sovint destructiva per causa d’un turisme de masses exclusivament consumista i banal. (2)
Davant el creixent fenomen de febre restauradora que avui pateix el panorama polític-tècnic, s’imposa efectuar l’exercici d’una sana autocrítica i obrir un debat sobre la oportunitat de propostes de millora de totes les actuacions produïdes en les darreres dècades. És necessari contemplar aquest panorama amb mirada fresca, oberta i universal, considerant el major nombre possible d’intervencions, els criteris i tècniques de restauració-conservació i valorar els resultats i beneficis obtinguts en cada cas. Aquesta actitud positiva seria diametralment oposada a les posicions prepotents que podem detectar en moltes de las últimes actuacions de rehabilitació del patrimoni arquitectònic.
Visita a la Fortalesa de Sant Julià de Ramis, situada al capdamunt de la muntanya dels Sants Metges.
Podem citar alguns exemples, tan sols cenyint-nos a l’àmbit català:
Aquesta situació pot atribuir-se a les urgències i pressions, massa sovint acceptades sense discussió per part dels tècnics responsables. No es tenen en compte tots els requisits no tan sols els funcionals i estètics sinó també els tècnics i històrics.Es a dir que son massa nombroses i destructives les pèrdues que lamentem i proliferen per falta d’una metodologia rigorosa en decidir sobre la veritable necessitat d’intervenció. Pensant erròniament amb sentit positivista. Pensant que si hi ha l’ocasió i els mitjans de finançament ja es suficient. Realitat trista i empobridora, tan sòls emmascarada pels “cants de sirena” de les poderoses entitats financeres, corporacions professionals y empreses constructores.
Aplicar als expedients de restauració, tan sovint com es fa habitualment, els procediments d’urgència i resoldre les adjudicacions pel sistema de la baixa en concurs públic, encara que sigui emparant-se a la Llei “de Contratos del Estado”, no sembla un criteri compatible amb els principis que han de prevaler quan es tracta dels bens culturals. Millor fora obrir l’accés públic a la gestió del patrimoni mitjançant una major transparència i informació dels sistemes d’adjudicació en els contractes de redacció i execució de projectes de restauració, sense recórrer sistemàticament al fraccionament dels pressupostos per a burlar els límits que estableix la “Ley de Contratos de la Administración del Estado”.
La qualitat i quantitat dels bens culturals que tenim a Catalunya és de tal magnitud que és fàcil comprendre la dificultat de atendre per igual a tot aquest immens patrimoni. No hi ha capital suficient per a mantenir-lo en condicions mínimes de supervivència. Aquesta constatació ens porta a la necessitat d’establir tres categories de gestió a aplicar al nostre llegat arquitectònic:
Primera. Compren aquells edificis monumentals i espais protegits que per sa característica simbòlica i representativa de la nostra identitat nacional mereixen tot l’esforç públic, humà i financier, per al seu manteniment. Manteniment que no vol dir repristinar. Amb treure la pols i una consolidació n’hi ha més que suficient, no cal posar tots els mobles nous i deixar l’edifici como si fos acabat d’estrenar.
Segona. Aquí entra en joc la categoria d’intervenció aplicable a uns immobles prestigiosos. Sistema de finançament mixt que avui coneixem com terceres vies; simbiosi perfecta de l`íntima col.laboració de la Administració i del capital privat, ben disposat, que existeix i que requereix d’una posada al dia de la tan esperada “Ley de Mecenazgo”.
Tercera. Aquesta categoria ocupa la llista de bens més nodrida dintre del conjunt del patrimoni històric construït que, per sa extensió es troba repartida per tots els llocs del territori català. Es cert que existeix una important quantitat d’entitats benvolents que degudament dirigides per unes ben ponderades Juntes Territorials i amb correctes directives comunes, farien la tasca més urgent d’evitar el trist degoteig de pèrdues irreparables.
El criteri generalitzat en els darrers anys era el fort contrast entre els ostentosos elements intervinguts o afegits i la preexistència de èpoques anteriors del mateix edifici. Contrast aquest, que massa sovint pren un protagonisme tan gran que arriba a perjudicar (3)
L’argument primari de aquesta nociva tendència és la impossibilitat de superar l’intent de conservar una suposada autenticitat amb els actuals materials i oficis, no sols de caràcter morfològic si no també tècnic i constructiu. Fent ús d’una hipèrbole es titlla de operacions pintoresques, escenogràfiques, mimètiques i anticulturals a les realitzades amb criteris que en altres camps de la Restauració i Conservació, per exemple al camp dels Bens mobles, Arts plàstiques o Decoratives, i en el camp dels Bens immaterials, com és el cas de la Música antiga o la tradicional, mereixen una consideració molt més sensible i matisada.
Amb escàs coneixement del valor documental de cada bé en general i de las Arquitectures històriques, es practica un explícit contrast per juxtaposició de noves tècniques i materials escassament harmoniosos amb els preexistents. Alsvestigis del nostre antic llegat històric no els convenen els postulats dels moviments moderns i racionalistes aplicables a la reconstrucció de las ciutats devastades per la II Guerra Mundial.
pràctica, unida a una deficient capacitat de comprensió de las raons constructives del passat, ha portat a molts arquitectes restauradors a cometre lamentables errors per incompatibilitat i irreversibilitat entre distints materials i tècniques constructives. (4)
Davant la constatació de que moltes de las restauracions arquitectòniques portades a terme en las darreres dècades han sigut molt deficients i destructives, convé fer un examen de consciència.
Tant les intervencions privades com les públiques cal reconduir-les amb criteris de conservació del patrimoni, es a dir justificant la mínima intervenció i utilitzant materials, tècniques i estètiques compatibles amb les preexistents. (5)
En totes les èpoques, el poder bé sigui religiós, autocràtic, republicà o financer i per bé que estigui dotat de major o menor gràcia, ha tendit a monumentalitzar-se. Dissortadament, els poders públics proposen, como un full en blanc, a arquitectes estrella uns monuments considerats emblemàtics per a que els converteixin en insignes, paradigmàtics o referència i que perpetuïn la memòria del seu poder, per cert tan perible. (6)
Avui ja disposem d’un gran nombre de científics i professionals ben qualificats: arqueòlegs, historiadors del Art, restauradors, químics, geòlegs, arquitectes restauradors y arquitectes tècnics, enginyers, arxivers… Molts d’aquests han participat com a professors o alumnes en el Màster en Restauració de Monuments (MRM) impartit des de 1991 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Tots ells, juntament amb els de altres centres formatius, constitueixen un personal capacitat, bon coneixedor de les tècniques i principis d’una correcta intervenció sobre el patrimoni arquitectònic.Així, cenyint-nos novament a l’àmbit català, podem comptar algunes de les millors actuacions dels darrers anys sobre el patrimoni, que podem qualificar certament com a reeixides i que merescudament foren distingides per l’Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural SOS MONUMENTS amb el “Premi Admiracions Conservades“
Restauració d’elements arquitectònics de la Cartoixa de Montalegre (Tiana) per Pau Carbó Berthold i Lluís Cruspinera Fuente. Arquitectes del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona.
Intervenció en el Baptisteri i Capella de Sant Miquel a la Catedral de Tarragona per Vera Hofbauerova, arquitecta restauradora i el Capítol de la Catedral.
Restauració de la Capella de la Cinta a la catedral de Tortosa por Emili Julià, restaurador dels frescos i Josep Lluís arquitecte i el Capítol de la Catedral.
Restauració i Reforma del Mercat municipal de Tortosa per l’Ajuntament de Tortosa i l’Associació de venedors.
Restauració de l’escorxador municipal de Tortosa per Ramón Valls, arquitecte.
* Restauració de la Capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei a Barcelona pel Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
* Restauració de la Capella del Santíssim a la Catedral de Tarragona per Roger Xarrier restaurador, Cap del Servei de Restauració de Bens mobles de la Generalitat de Catalunya.
Restauració del retaule d’alabastre de l’altar major a la basílica de Santa María de Castelló d’Empúries (Girona) por Pau Arroyo, restaurador.
Remodelació de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per Oriol Bohigas arquitecte.
Museu del gènere de punt a Mataró per la Fundació Jaume Vilaseca.
Formació del Patrimoni històric dels Bombers de Barcelona per la Plataforma en defensa del PHBB.
Restauració de la torre del castell de Santa Coloma de Queralt (Tarragona) i Restauració de la Torre Muixarda de Figuerola del Camp (Alt Camp) por Vera Hofbauerova, arquitecta restauradora.
Recuperació de l’arquitectura industrial d’un forn de ceràmica a Sabadell per Francesc i Concepció Ventura. Defensa del Barri de la Barceloneta contra el Pla d’ascensors per part de la Associació de Veïns.
Aquestes actuacions i altres més que podríem afegir, demostren que és possible la bona gestió, quan prevalen els principis de coneixement del bé a restaurar, el treball conjunt del sector públic i del conjunt de la societat civil motivada per la conservació del llegat cultural de la nostra història.
NOTES
(1)“La estratègia de posar en primer lloc la conservació i la socialització, tant del patrimoni com del coneixement, s’ha demostrat encertada, convertint-se en reconeixement social i institucional i en un important increment i diversificació de la financiació” (Emili Junyent i Carme Casals – Universitat de Lleida)
(2) “La creación de consumidores volubles, propia de la sociedad actual, tiene como efecto un déficit de afectividad hacia el objeto usado” Capell i Larrea, arquitectes.
(3) Gran lección para los que hoy se muestran proclives a la actividad contraria: agredir a la construcción existente con una intervención ostentosa y estentórea que destruye lo que ya existe y que impide hacer nada después” ( Narcís Jordi Aragó a El Punt, 22 de gener de 1999)
(4) “Si hay que reformar los edificios ya existentes, es necesario hacerlo con conocimiento y discreción, hasta el punto de que no se sepa qué ha hecho cada uno, y que siempre pueda venir alguien a hacer otra cosa.” Dominicque Perrault, premio Mies van der Rohe de Arquitectura Europea: Biblioteca Nacional de Francia)
(5) “La experiencia nos indica que se comete un error al recuperar espacios sin la historia que ellos contienen o falseando la misma y que, a veces, no es suficiente la realización de correctas intervenciones a cargo de excelentes profesionales. En muchas ocasiones, los criterios de restauración arquitectónica aplicados para poner en valor los monumentos se limitan a dejar en un estado idóneo, como elementos arquitectónicos aislados, sin contar con su contenido vital, ni con sus relaciones naturales con el territorio y la sociedad a que pertenecen.
Todo el edificio histórico tiene interés y valor en su conjunto, debe ser entendido de manera global y no se debe considerar como criterios válidos la eliminación de estructuras internas y la conservación exclusiva de las partes más visibles. Las acciones deben basarse en el conocimiento de la estructura y su problemática real. Las estructuras históricas que han llegado hasta nosotros han demostrado por ello su capacidad resistente. Es por eso que deben ser reparadas e incluso reforzadas con medios auxiliares, pero no sustituidas. El desconocimiento del comportamiento de una estructura o material histórico no justifica su eliminación. En caso de emergencia, las medidas a tomar deben ser reversibles y no perjudicar decisiones futuras sobre la restauración. Siempre que sea posible, serán tomadas por un equipo pluridisciplinar. Su objetivo es la salvaguarda temporal de la seguridad sin perjudicar los valores patrimoniales del edificio. Las intervenciones deben ser coherentes con el estado de conservación del edificio, con su uso futuro y con su mantenimiento.
Los medios y las técnicas deben ser proporcionadas al objetivo perseguido, procurando realizar la intervención mínima necesaria. Debe incluir una memoria justificativa en la que se especifiquen las motivaciones de las decisiones del proyecto y su compatibilidad con la conservación de los valores del bien. Todos los análisis deben ir reflejados en informes que puedan ser consultados por otros profesionales, tanto durante el transcurso de la intervención, como en el futuro.”
Dra. Belén Rodríguez Nuere del Instituto del Patrimonio Cultural de España – M º de Cultura- “Presentación del Plan Nacional de Arquitectura Defensiva” 2011
6) “Hay un “star system” creado en el mundo de la arquitectura que viene a ser como una especie de tejido con nombres de prestigio: Siza, Moneo, Rossi, MBM, Isozaki, Calatrava … y todo un santoral con un cortejo de comentaristas y tratadistas, de tal manera que, alrededor de la arquitectura hay una metaarquitectura literaria. Esta arquitectura de alto nivel es una arquitectura espectáculo “. José Vicente – El Punt Girona, 06/17/96
Capella de la Cinta. Catedral de Tortosa
BIBLIOGRAFÍA
AROCA, Jaume V. Montjuic busca nuevos usos para rentabilizar el castillo. La Vanguardia. Barcelona 05/23/2013
BALLART, J i TRESSERRAS Joan. Gestión del Patrimonio Cultural. Ed. Ariel, Barcelona (2001)
FORGAS COLL, Juan i ISLA CATALÁN, Dolores. Plan Director y recuperación del castillo de Montjuic. Forgas Arquitectes Barcelona (2011)
JUNYENT, Emili i CASALS, Carmen. La fortaleza de Els Vilars d’Arbeca. Conservación y socialización. Universidad de Lleida (2011)
MARTÍNEZ JUSTICIA, M ª José. Convención de Granada. (1985)
MORA CASTELLÀ, Josep (ed.) SOS Monuments. Un combat que ha de continuar. Associació SOS Monuments. Barcelona (2013)
RIO-BARRERA, Eduard. Historia arquitectónica de los castillos y notas sobre su restauración (2011)
RODRÍGUEZ NUERE, Belén. Presentación del Plan Nacional de Arquitectura Defensiva Instituto del Patrimonio Cultural de España – M º de Cultura- (2011)
SOS Monuments Carta de Figueres. Manifest fundacional. (1997) / Carta de Barcelona de defensa del Patrimoni Cultural . (2001)
Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural SOS Monuments; Asociación para la Revitalización de los Centros Antiguos ARCA; Asociación de Amigos del Castillo de Montjuic; Ciudadanos por el Patrimonio de Segovia; Asociación Ben Basso de Sevilla: Declaración de Palma de Mallorca ( 2012)
VELASCO GONZALEZ, María. Gestión Turística del Patrimonio Cultural: Enfoques para un Desarrollo sostenible del turismo cultural. Centro de Estudios Superiores Felipe II Universidad Complutense, Madrid (2009)
VIÑAS i MANUEL, Enric Para la conservación del castillo de San Fernando de Figueres. (1998) Aspectos constructivos del castillo de San Fernando de Figueres Revista “La Punxa” COAAT de Girona. (2003)
Ja podem escoltar el segon programa de “L’hora del Patrimoni” amb la Immaculada Granados i el Joan Bosch. Esperem que no sigui l’últim programa i que el curs que ve puguem continuar amb aquest projecte
La Casa Batlló de Barcelona és un edifici ben conegut a gairebé tot arreu doncs, no per res, és un lloc declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Un reconeixement com aquest comporta una gran responsabilitat a l’hora d’intervenir sobre el mateix. En els darrers mesos la Casa ha estat objecte d’una intervenció profunda, el projecte de la qual es remunta al 2014. La intervenció, podríem dir, té 3 zones amb 3 conceptes prou diferents entre sí.
La Casa Batlló és el resultat d’una reforma feta per En Antoni Gaudí sobre una finca ja existent el 1906. Gaudí va transformar totes dues façanes, interior i exterior, la planta noble – el principal – que era la planta on viuria la família, l’escala que dona accés a aquesta planta, un dels patis de llum i la terrassa. Va aixecar 2 pisos l’edifici preexistent a fi d’incloure les habitacions dels servei i els safaretjos. La resta de l’edifici no el va tocar.
Més de 100 anys de existència han donat per a què la finca passés per les mans de més d’un propietari, una companyia d’assegurances i un laboratori clínic inclosos, els quals van modificar la distribució i bona part de l’ornamentació per adaptar-les a les seves necessitats empresarials. Per fer l’actual rehabilitació, s’han consultat els plànols i material que es troben als arxius de la càtedra Gaudí i, en concret, l’aixecament planimètric que en Lluís Bonet i Garí va fer als anys 50. S’han recuperat elements originals i, alguns que han desaparegut, han estat substituïts per reproduccions, com l’arrambador de fusta que existia al moment d’ocupar la casa per primera vegada. Una aposta interessant i legítima que queda devaluada per una execució molt millorable.
Si la rehabilitació de la zona més visitada i coneguda de la finca pensem que és meritòria, no opinem el mateix les altres intervencions que s’han fet per instal·lar una escala d’evacuació i, dues, recuperar les parts dels soterranis que fins ara no eren visitables.
Per posar l’escala s’ha aprofitat una part d’un pati interior preexistent i, com l’espai era insuficient, s’ha eixamplat agafant un tros del volum construït, encara que no afecta a la reforma feta per Gaudí. No hem pogut consultar els plànols de l’actual reforma, però tot sembla indicar que és així com ha anat. Ens qüestionem amb quin criteri s’ha fet i com ha estat possible que les autoritats encarregades de vetllar pel patrimoni hagin donat els permisos necessaris per construir aquesta escala. La funció d’evacuació amb la qual es justifica no és clara, donat que li falten components com la barana dreta en sentit de baixada, senyals amb la direcció d’evacuació, senyalització de la sortida d’emergència, perquè ara l’escala acaba al soterrani i cal pujar a la planta de peu de carrer… sense fer esment dels elements decoratius de la instal·lació existent, que distorsionen la seva finalitat.
La Casa Batlló és un monument històric-artístic des de 1969. En el Decret de 24 de juliol, en el qual se li dona aquesta categoria, sembla que la declaració afecti a tot l’edifici sense restriccions perquè no s’exclou cap part. Al mateix Decret són declarats monuments històric-artístics 17 obres més de Gaudí. En alguna es limita la declaració només a una part, com és el cas de la Casa Miralles, on la declaració només afecta a l’entrada. Per tant entenem que, si no hi ha una menció expressa, monument és el conjunt sencer. A la llei catalana de patrimoni de 1993 es prohibeix expressament la supressió de cap part del bé en qüestió, excepte si aquestes parts suposen una degradació del bé o que, l’eliminació, suposi una millor interpretació històrica.
A la Casa Batlló s’han tallat forjats per encabir l’escala. Aquesta escala hauria de portar directament al carrer, però la primera intenció porta al soterrani del qual se surt pujant per un altre tram fins arribar a la planta baixa. El recorregut de l’escala s’aprofita per l’exhibició d’una instal·lació de l’artista japonès Kengo Kuma, autor que ja ha realitzat més obres semblants en espais d’ús públic. És una instal·lació que, amb el temps, serà substituïda per d’altres, segons ens diuen. Kengo Kuma fa una interpretació personal dels famós joc de llum que Gaudí realitza amb la gradació de colors de les rajoles que va instal·lar al pati de llums que trobem a l’entrada de la Casa. Les nostres reserves són de 2 classes. La primera és pràctica perquè en cas d’emergència – recordem que aquesta és la funció primordial de l’escala, servir d’evacuació- pensem que l’obra d’art dificulta la ràpida sortida de l’edifici.
En segon lloc, no veiem que la Casa Batlló sigui el lloc més apropiat per exhibir la instal·lació. No aporta res a la comprensió del monument, és gratuït. Com gratuïtes ens semblen les intervencions que es fan servir com a reclam amb l’excusa d’esser experiències mai tingudes fins ara. De nou trobem que són obres meritòries però que no afegeixen res a la comprensió ni de l’edifici ni de Gaudí. La primera que trobem, la “Gaudí Dôme”, estèticament molt relaxant, que pretén introduir-nos a la ment de l’arquitecte, ens sembla difícil d’interpretar sense tenir un coneixement previ del món gaudinià.
En quant al “Gaudí Cube” ens preguntem si algú pot veure i entendre les imatges que passen a gran velocitat i milers alhora. No creiem que aporti res en absolut. Deixa molt per explicar al visitant que arriba sense cap coneixement previ i vulgui fer la visita pel seu compte. No menystenim l’obra de Miguel Alonso (Gaudí Dôme), ni la de Refik Anadol (Gaudí Cube). Simplement ens semblen gratuïtes. Veure-les no aporta més coneixement de Gaudí, ni de la Casa Batlló. Al final l’experiència més commovedora es troba a l’exterior, a la façana, exhibició desbordant de sensibilitat, imaginació i bon gust i, a la vegada, atrevida i transgressora encara avui en dia.
Sens dubte aquestes reformes s’han fet comptant amb tots els permisos que són necessaris. Per això mateix, no podem per menys de demanar-nos pel criteri amb que es donen. La Casa Batlló és un BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) i, com a tal, la seva cura i la vigilància del mateix correspon a la Generalitat. Ens agradaria saber com ha estat la interpretació que s’ha fet de la declaració de monument històric-artístic, quines restriccions s’han considerat que feia el Decret de 1969. Segurament la seva rehabilitació serà un èxit perquè s’ha creat un espectacle atractiu pel visitant. Per la nostra part, ens preguntem si el bé ha sortit reforçat amb aquests canvis i no veiem que hagi estat així.
19 juliol 2021
D’un temps ençà, estan sorgint veus molt crítiques com ara Associacions, periodistes o diaris, amb la gestió de l’Ajuntament de Barcelona en el seu afany de “revitalitzar” la ciutat i adaptar-la a la nova era, una nova era que involuntàriament a fet coincidir el COVID amb les baixes emissions.
Abans de l’arribada del Covid19, el consistori ja va prendre una sèrie de mesures que no van ser acceptades per tothom. La idea era bona, voler baixes emissions de gasos contaminants és lloable i hauria de ser una prioritat a tots els Ajuntaments sense excepció, però això si, seguint uns criteris coherents que no perjudiquin els de sempre, la classe treballadora, amb mesures com prohibir l’entrada de milers de cotxes i motocicletes a la ciutat sense donar solucions que facin d’aquesta opció, una opció fàcil.
Ara fa 6 mesos que la ciutat ha canviat completament, amb l’arribada de la pandèmia, el post confinament i la tant anhelada “nova normalitat” la ciutat ha anat mutant en molts detalls; absència de turistes, presència de vianants locals, presència de nou mobiliari urbà als seus carrers, atenuar i eliminar de molts carrers, els desplaçaments amb vehicles per facilitar i poder garantir la distància de seguretat obligada per les autoritats. En aquesta obsessió de buscar i crear nous espais per afavorir la mobilitat de vianants i reduir la velocitat i nombre de vehicles, s’han creat unes barreres que com a mínim espanten als usuaris de cotxes, bicicletes i motocicletes. Barreres de formigó, pilones de plàstic i pintures a la calçada que ens avisen de les restriccions.
Quan un visitava Barcelona caminava per l’Eixample, tenia la sensació d’estar en una zona polida, ordenada i reglada per l’urbanisme avantguardista, avançat, coherent i racional de Cerdà. Actualment aquesta zona s’ha modificat amb pintades i obstacles situats a les voreres amples, voreres acabades amb panot que ens recorden diferents èpoques. Pintades amb colors blaus, grocs, ralles, cercles, mobiliari poc estètic, agressiu i tosc, que no casa amb l’eixample ordenada, polida i reglada que tan èxit ha aconseguit arreu. Barcelona té uns colors i un disseny propi, amb el qual em de ser curosos i respectar-lo i sobretot, fer que el que a partir d’ara s’afegeixi o es modifiqui hi combini de manera elegant.
Com a vianant, ciclista i motorista, em sento agressiu, insegur, Barcelona és, ara mateix una ciutat perillosa, qualsevol dels nous elements afegits a la calçada s’ha convertit en un obstacle a salvar. La pintura groga, les ralles, les barreres, son sinònim per mi, de ciutat en obres. Al meu ofici el groc és sinònim de prohibit, obres, perill. Barcelona sembla una ciutat improvisada, ja no és una ciutat amable, sembla o és una ciutat de trinxeres.
Per no parlar de les zones blaves, verdes i aparcaments privats soterrats. Per als visitants, dinar o sopar a Barcelona, els suposa un cost afegit molt elevat. Quedar per dinar amb amics i deixar el cotxe en aparcament privat, pot comportar un increment de 14€ si la durada és de 3 hores. A la zona blava (no massa mes econòmica que l’aparcament privat) la durada màxima no pot excedir de les 2 hores i a la zona verda d’1h. Temps que podríem considerar insuficient per fer un bon àpat.
La ciutat ara mateix no és apta per ser visitada, és menys confortable, els seus obstacles afavoreixen els riscos de caiguda i de perillositat, les seves pintades la fan mediocre i els preus per passar-hi una estona son elevats, raons totes elles prou contundents per fer que els visitants, ja siguin de casa o de fora, triïn altres llocs per visitar, Barcelona ha perdut l’encant, ha perdut el poder, ha perdut l’ànima i si no actuem aviat per recuperar-la, em temo que trigarem anys a veure-la viva.
Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.
