Taula rodona sobre el Pavelló Mies Van der Rohe
A la taula rodona del passat dia 18 de març del 2017 van parlar el Sr. Ferran Ramos, co-arquitecte de l’obra, Pere Rovira, del Centre de Restauració de Bens Mobles i especialista en patologies de pedres, Antonia Navarro, del Laboratori de Materials. Geòloga, Jordi Marqués, marbrista, i Salvador Tarragó, arquitecte i ex-director del Màster de Restauració de Monuments de l’UPC, i la Sra. Anna Ramos, Directora de la Fundació Mies Van der Rohe actuà com moderadora.
Els Srs. Ramos i el Sr. Marquès ens explicaren el procés de reconstrucció del Pavelló des de que es va prendre la decisió de fer-ho fins el moment en què es va acabar, passant per les dificultats que hi hagué per poder ser fidels a la idea de Mies Van der Rohe, trobar els blocs de porfiri més adients, sense oblidar els dubtes que origina la reconstrucció d’un monument i la interpretació del pensament i intenció que tenia l’arquitecte en construir-ho.
En Salvador Tarragó va parlar de la importància del monument i la filosofia que hi havia darrera de l’Escola de la Bauhaus, de la qual Mies Van der Rohe era membre. La voluntat de crear un home nou, idea nitzscheana pel qual calia fer una nova arquitectura.
Els Srs. Antonia Navarro i Pere Rovira en canvi ens van centrar en les circumstàncies a les que s’enfronta en el dia a dia el Pavelló i els canvis a que es veuen sotmesos els seus materials des del mateix moment en que són separats de la roca mare. A aquestes circumstàncies cal afegir les diferents condicions ambientals que han de suportar per la seva orientació o el mateix clima. També van parlar de les gairebé il·limitades facilitats que avui en dia ens ofereix la química a l’hora de mantenir els materials amb la seva aparença inicial. Van exposar la decisió que a aquest respecte s’ha de prendre: conservar l’edifici amb una eterna joventut o, fent una esplèndida metàfora amb el cicle de la vida, deixar que les pàtines del temps el vagin canviant i modelant tot intentant, això sí, de retardar l’envelliment amb neteges periòdiques que frenin la degradació. Sembla, per alguna opinió que vam recollir acabat l’acte, que aquesta és la intenció de la Fundació.
Un altre aspecte debatut va ser la funció social, el Pavelló com patrimoni de la ciutadania, la necessitat de la participació de la ciutat en el seu ús sense deixar que per això l’edifici perdi les seves característiques. Un dels problemes més importants de qualsevol monument, fer-ho útil sense convertir-ho en un edifici de cartró pedra.
El Pavelló va ser considerat pels membres de la taula com l’obra cumbre de Mies Van der Rohe, que ja aquest va voler conservar. Tot i això vam trobar a faltar la discussió sobre el destí efímer que tenia al monument en un primer moment i la legitimitat de la reconstrucció, reconstrucció que hem de dir, ha esdevingut patrimoni per ella mateixa.
