Visita al Cementiri Jueu de Montjuïc

Tal i com havíem anunciat el passat 17 d’octubre d’aquest any, 2021, vam fer una visita al cementiri jueu de Montjuïc acompanyats per l’Arquitecte i sòcia de SOS-Monuments, Dominique Tomasov. La nostra visita prenia sentit perquè a finals del curs passat (2020-2021) vam presentar-nos a la Convocatòria de “Projectes Participatius” de l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de que es doni visibilitat a aquest cementiri que, avui, és un descampat amb bardisses limitat per una tanca de filferro.

La visita va començar a l’entrada dels Jardins de Joan Brossa i, des d’allà vam anar pujant fins al costat del Monument a la Sardana per un camí paral·lel a l’Avinguda Miramar. Segons la Dominique Tomasov, aquest camí és molt probablement el camí que feien servir fins a finals del segle XIV, el jueus de Barcelona per portar els seus difunts al cementiri.

El principal interès d’aquesta passejada va estar en tota la informació que la Dominique va donar sobre les creences, religió i costums dels jueus durant l’Edat Mitja i també ara. La seva explicació es va centrar sobre tot en els usos i normes dels enterraments, les condicions que han de complir els cementeris i aquí va donar la raó per la qual el cementiri es troba tan lluny del que era la ciutat medieval: no es pot celebrar la vida al costat de la mort, per això els enterraments dels jueus, quan a les ciutats medievals s’estaven fent a les sagreres dintre de les esglésies o al costat mateix, havien de ser llocs fora de les muralles. L’indret escollit per la comunitat jueva barcelonina ho és pel preu de la terra. També perquè està en un lloc elevat que “drena bé”. De moltes més coses referents als ritus jueus ens va informar la Dominique.

El cementiri va ser abandonat amb la desaparició dels jueus a la ciutat. La marxa de la comunitat jueva barcelonina està relacionada amb les persecucions que es van desfermar a finals del segle XIV, 1391, una persecució popular que va donar lloc a fets prou violents perquè la comunitat quedés molt malmesa i amb una situació que feia aconsellable la recerca de nous indrets on viure.

La idea, entre els habitants de Barcelona, de que a la muntanya hi havia el cementiri era general però la confirmació es va tenir després de les campanyes d’excavació de 1945-1946. La següent actuació no va arribar fins a 2001. A totes dos actuacions es van descobrir tombes que confirmaren la memòria popular. A l’última campanya, de 550 enterraments, només va sortir una làpida. De totes les làpides trobades només una sencera a l’excavació del 2001.

Moltes de les làpides es van reutilitzar a la construcció d’altres edificis. Per exemple, trobem un grapat al Palau del Lloctinent, segurament no hi són totes. La reutilització de materials anteriors, a la construcció d’edificis, era una pràctica corrent a tots els temps. Igualment hi ha indicis de què el cementiri s’estenia més enllà de la extensió que està cercada a l’actualitat.

En aquest moment la zona que correspon a l’espai ocupar antigament pels enterraments, es troba al costat mateix del Club de Tiro i baixa per la muntanya, encara que és difícil veure fins a on. Està delimitat per una tanca de filferro. No es pot accedir a l’interior. Tot l’espai està ple de bardisses i, pel què sembla, es perillós entrar. No hi ha cap senyal que ho identifiqui.

La nostra passejada també va ser reivindicativa. Cal dignificar aquest indret, informar a qui passa de por on passa, netejar l’espai. Ens ho devem com ciutadans. No cal grans actuacions que, sovint, malmeten més que respecten als bens. N’hi prou amb un rètol clar, amb una tanca més sòlida i, com diu En Enric Viñas, treure-li la pols.